Anar al contingut

Primer aniversari de la mort d'un geni

Hawking i el pensament de Déu

Hawking i el pensament de Déu

David Miralles

El físic era creient, en certa manera, al pensar que es pot comprendre tot l'univers a través de la ciència

Era en un passadís ample de l’Autònoma on em vaig trobar de cara amb Stephen Hawking i a la gent que l’acompanyava. Feia pocs minuts que havia acabat la seva conferència, tot un èxit, plena a vessar. Hawking era a Catalunya per presentar el seu primer llibre de divulgació: 'Historia del temps. Del Big Bang als forats negres’ (Columna, 2002). Jo duia a la mà la magnífica traducció al català que en va fer David Jou i no sé si per vergonya o incomoditat no em vaig atrevir a apropar-me i demanar si algú dels dos me'l volia dedicar. Finalment, van passar pel meu costat i jo vaig tornar cap a la Facultat de Física, on estudiava el primer curs.

Aquest dijous es compleix un any de la mort de Stephen Hawking, i l’octubre passat va fer 30 de la seva primera visita al nostre país. Hawking es va fer un nom dins de la comunitat científica ja de ben jove gràcies, principalment, de dos descobriments. El primer va ser que sota certes condicions hi podia haver un big bang, un origen de l’univers. El segon, que els forats negres eren un bon laboratori per estudiar la combinació de la quàntica i la gravetat. D’aquí va aparèixer la radiació de Hawking amb una fórmula que vinculava les dues teories i que va quedar gravada a la llosa que cobreix la seva tomba a l’abadia de Westminster, als peus d’Isaac Newton. Hawking va fer importants contribucions a la física, però probablement la seva fama mediàtica es va deure, sobretot, a la capacitat de reeixir malgrat la seva malaltia i a la voluntat de popularitzar els seus treballs, fet que el va convertir en un gran comunicador, a pesar del seu estat de salut.

Un estil provocador

Després dels dos descobriments citats anteriorment, la Universitat de Cambridge li va oferir la càtedra Lucasiana. En el seu discurs d’investidura, i amb l’estil provocador que el caracteritzava, va anunciar que el final de la física era ben a prop, i que aviat aconseguiríem una sola teoria que pogués explicar tots els fenòmens bàsics que coneixem, una teoria del tot. Aquesta mateixa idea també es troba en el seu famós llibre. Allà, va escriure referint-se a aquest tipus de teories: “Seria el triomf definitiu de la raó humana, perquè hauríem arribat a conèixer el pensament de Déu”.

DÉU ERA UN ALTRE dels temes preferits de Stephen Hawking. Tot i que va negar la seva existència, en certa manera Hawking era creient. Ell, igual que Einstein, creia que l’home pot, a través de la ciència, comprendre tot l’univers, “conèixer el pensament de Déu”. I dic creia perquè no tenim cap certesa que això sigui possible. Potser, més aviat, serem com aquells gats que persegueixen un reflex i són incapaços d’entendre que algú juga amb ells fent la rateta. Més endavant, Hawking va canviar aquesta visió quan van aparèixer les teories dels multiversos. Aquestes teories, molt especulatives, defensen que, per causa de certs efectes quàntics, existeixen altres universos, amb altres lleis físiques i, per tant, molt diferents del nostre. De tots els universos possibles, el nostre en seria un d’ells. Un entre una infinitat, on s’han donat les condicions perquè hi hagi vida, en concret la nostra. Aquesta racionalitat, ara més atzarosa, Hawking ja no la va associar amb el pensament de Déu.

Altres eines, altres llenguatges

La ciència ha estat i és una poderosa eina de coneixement. Però com deia Jorge Wagensberg, hi ha complexitats que el mètode científic no gosaria mai assumir. Calen altres eines, altres llenguatges. L’art, per exemple. Uns versos de Jaume C. Pons Alorda, uns paràgrafs d’Adrià Pujol, uns compassos de Joan Magrané, tots ells ens poden fer copsar profundament realitats quotidianes que cap teoria científica sabria com encabir. L’art, com la ciència, també és una forma de coneixement.

Quan Hawking parla de Déu fa referència a l’ésser creador i no pas al Déu que interpel·la la persona. Aquesta és una visió parcial. L’experiència religiosa, especialment en el seu component espiritual, no es pot entendre sense aquest Déu que s’apropa a l’home. Des d’aquest punt de vista, es considera que, juntament amb la ciència i l’art, la revelació és una forma de coneixement. Hi ha autors, com el mateix Wagensberg, que proclamen que qualsevol coneixement és una combinació ponderada d’aquestes formes bàsiques. Fa pocs dies, però 30 anys més tard, prenent un cafè amb David Jou i amb el llibre de Hawking sobre la taula, ens preguntàvem si per tenir una comprensió completa de la realitat n'hi haurà prou amb una teoria del tot, tal com pronosticava el llibre. Sospitem que no serà així.