19 d’oct 2020

Anar al contingut

Polèmica en els estudis superiors

Integritat, llibertat i universitat

Integritat, llibertat i universitat

David Miralles

El valor de la investigació no es troba en la mida del llom d'una memòria ni en el fet de vestir el birret octogonal de doctor

L' any 1950, el jove matemàtic nord-americà John Nash defensava la seva tesi doctoral a la Universitat de Princeton. Vint-i-sis pàgines i dues cites va ser tot el que va necessitar per guanyar el Premi Nobel d’Economia. A més, una fluixa pel·lícula basada en un bon llibre ('Una ment prodigiosa', Columna, 2003) el va fer famós arreu, especialment, per la combinació del seu geni i la devastadora malaltia que patia. En aquells mateixos anys, Freeman Dyson, un altre jove matemàtic, aquest anglès, feia poc que s’havia establert a l’Institut d’Estudis Avançats, també a Princeton. Un dels seus primers treballs va tenir un impacte tan gran en la comunitat científica que el mateix Robert Oppenheimer, que dirigia llavors l’Institut, li va atorgar una plaça de per vida. Amb 94 anys, i amb una carrera científica i intel·lectual difícil d’abastar, fa poc presentava el seu últim llibre. Dyson no ha tingut mai interès a fer el doctorat.

És clar que aquests dos matemàtics són casos fora de mida, però ens recorden que el valor de la recerca no rau en la mida del llom d’una memòria ni en vestir el birret octogonal de doctor. I parlem de recerca perquè d’això tracten les tesis doctorals, de realitzar un treball de recerca inèdit. Actualment les beques públiques per realitzar tesis doctorals tenen una duració de tres anys. Durant aquest període, l’estudiant es dedicarà exclusivament a la recerca amb l’ajut del director de tesi i del departament que l’empara. En el camp cientificotècnic, l’experiència diu que les tesis sobreviuen a les beques i, en general, s’allarguen fins a quatre i cinc anys de mitjana. Temps extra, no remunerat, en què molts malviuen per poder finalitzar la seva recerca. Aquest és el millor escenari.

Generar i transmetre coneixement

En d’altres, els estudiants no gaudeixen de beques i des del principi conviuen amb la precarietat. Un cop el director i el doctorand creuen que la feina feta fet té el pes suficient, s’escriurà la memòria, es dipositarà i es convocarà un tribunal de doctors experts en la matèria en qüestió que l’avaluaran. Aquesta avaluació és pública i es concreta en una lectura i defensa que farà el candidat. Com en molts altres camps, aquest sofert camí és difícil de transitar sense passió i il·lusió. Res de nou.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ara farà un parell d’anys, la Universitat de Cambridge va demanar permís al professor Stephen Hawking per fer pública la seva tesi doctoral. El famós científic va recordar que una nova generació només aconsegueix veure més enllà si s'enfila damunt les esquenes de l’anterior. Generar i transmetre coneixement, la missió de la universitat. No té cap sentit tenir el coneixement tancat amb pany i forrellat. De fet, un reial decret del 2011 obliga a les universitats de l’Estat a fer públiques les tesis doctorals i accessibles en format electrònic. A Catalunya, les universitats ho fan a través d'un repositori comú anomenat TDX, acrònim de Tesis Doctorals en Xarxa. Les universitats de les Balears, la Jaume I de Castelló, la d’Andorra, la de Múrcia i la de Cantàbria també desen les seves tesis en el TDX. Però hi ha cops que es va molt més enllà, si la tesi és molt reeixida els resultats es poden publicar en revistes tècniques de l’àmbit de treball i aquest pot ser un bon primer pas per a una carrera científica.

Stephen Hawking ens va recordar que una nova generació només aconsegueix veure més enllà si s'enfila damunt les esquenes de l'anterior

Molts acadèmics han estès la seva vocació de servei a la política, alguns de manera molt seriosa. Tots els partits tenen professors universitaris a les seves files o darrera els micròfons. Professors, molts d’ells en excedència, que en el seu moment també van ser estudiants de doctorat i que ara veuen com els seus companys de partit falsegen currículums, fan màsters sense trepitjar les aules o tesis doctorals en un tres i no res. Tots els implicats en aquests escàndols han aprofitat el prestigi guanyat per la universitat en favor seu. Tractes de sotamà per aparentar ser el que no s’és. Aquests són els contraris als estudiants, i els que se’n riuen.

Però qui més patirà serà la universitat, que ha quedat tocada. La seva integritat està en qüestió. Fa uns dies, Manuel Castells escrivia un article on apuntava que les conquistes aconseguides per la universitat s’havien de defensar dia a dia amb una integritat a tota prova. És molt encertat, la manca d’integritat coarta la llibertat. La recerca del saber que promou la universitat amb la voluntat de formar persones lliures no pot quedar limitada per cap deute adquirit. La llibertat està amenaçada i els alumnes han de veure com els professors s’alcen cada dia per defensar-la.