L'expectant

Només hi ha una cosa al món pitjor que ser un hereu: ser un hereu tota la vida. És un concepte que implica expectativa, potència que es convertirà acte una vegada es concreti l’inexorable pas del temps. A l’hereu només li toca esperar per esdevenir plenitud. Ser hereu conté, en la pròpia essència del terme, la promesa de l'acompliment, ineluctable, segur. No és seva, la propietat, però sap que ho serà. I viu i entén aquesta missió a la terra en funció del dia que deixarà de ser-ho. Deixar de ser hereu és abandonar l’espera, perquè l’espera només es pot entendre (i suportar) com un estat temporal que finirà un dia.

La tragèdia de debò és ser hereu tota la vida. Fa cinquanta anys, quan Led Zeppelin editava el seu primer disc, quan es casaven (i després s’allitaven, en aquella foto tan famosa) Lennon i Yoko Ono, quan el comandant Neil Armstrong trepitjava la lluna, quan començava la guerra del Vietnam i Franco nomenava el seu hereu (que aquest sí que va regnar: la nissaga encara continua), un jove Carlos d’Anglaterra, amb 20 anys, era investit com a hereu de la corona per la seva mare, que en tenia 42. Cinquanta anys després encara és hereu i la mare ho ha celebrat amb una festa que encara no sé si era una festa o una broma de mal gust. Ai, mireu, a mi em fa pena, aquest príncep de Gal·les. Estic desolat. Això sí: difícilment perdrà el rècord de l’hereu (és a dir, de l’expectant) més longeu de la història.