17 febr 2020

Anar al contingut

EL TEXT I LA TEXTA

Arran de certes declaracions en el famós judici del procés, les xarxes han iniciat un bombardeig d’acudits sobre el Fairy. A primera vista, podria semblar que el graciós del tema és la inclusió d’una cosa tan domèstica com aquest detergent en un context extremadament seriós –i pompós–. Però no és així. Intentaré explicar-me.

Els nens petits aprenen a parlar després de sentir milers de vegades una paraula mentre veuen l’objecte pel qual és designada. Senten, per exemple, “ampolla” en innombrables ocasions mentre els seus pares assenyalen una ampolla. Senten “aigua” mentre veuen l’aigua. Al principi, quan contemplen una ampolla d’aigua, no saben si això és “ampolla” o és “aigua” i els pobres es fan un bon embolic. L’embolic desapareix quan senten “llet” mentre veuen una ampolla de llet. Llavors es dissocia tot: ja saben que l’ampolla és el continent i l’aigua, la llet, la llimonada, o el que sigui, és el contingut.

Una cosa similar passa amb el Fairy i els acudits que inunden ara les xarxes sobre el detergent. Podríem pensar, com els nens petits abans de la dissociació, que el que genera el riure és el Fairy en si mateix, però si realitzem l’experiment que de manera natural passa en la infància, veurem que no és així. La nostra “ampolla d’aigua” serà ara el “Fairy utilitzat per fer relliscar votants del referèndum”. Aquí ja no hi hauria acudits, ni mems, sinó una indignació teatral. Se’n desprèn que el Fairy no és la cosa graciosa, com havíem pensat, sinó la imatge dels policies relliscant a l’entrada d’una escola.

Una cosa similar va passar amb el barco amb el dibuix del Piolín. Vam poder veure milers d’acudits i llegir sobre l’assumpte. ¿Era el Piolín la cosa graciosa? Aparentment, sí. Però si aquest mateix barco, decorat exactament igual, hagués anat ple d’immigrants patint, els acudits de la ridícula embarcació no haurien aparegut mai.

No ens enganyem. Ni el Fairy ni el Piolín són graciosos. El que li encanta a molta gent és veure els polis en situacions compromeses. Ja ho sabia l’astut Chaplin, que generava fàcils rialles quan el seu personatge Charlot donava una puntada de peu al cul al poli que el perseguia. 

A mi, personalment, no em fa gràcia que els policies que em defensen siguin tractats com personatges d’un curtmetratge mut de Charlot. Sé que és molt adolescent tractar-los així, però és que l’adolescència, es miri com es miri, és una cosa terriblement pesada i buida. De fet, tot i que sigui incorrecte dir-ho, i demano perdó a la intel·lectualitat humorística pel meu comentari, ni tan sols em fa gràcia quan ho veig en Charlot, perquè em sembla previsible, barat i demagògic.

A mi, el que em faria riure un munt és veure alguns còmics relliscant sobre un terra ple de Fairy. I riuria perquè –no puc evitar-ho tot i que ho vulgui– tinc la meva part de Charlot i molts d’aquests còmics són per a mi els nous policies.