Anar al contingut

Dues mirades

¿Antònims?

Miguel Lorenzo

El 8 de març continua essent indispensable, just i necessari, perquè les reaccions al feminisme avancen en la línia de considerar-lo una perversió equiparable al masclisme

He sentit que convocar una vaga en una data recurrent, protestar un dia a l’any, cada any el mateix dia, té el perill de derivar la reivindicació cap al camí del folklore, passant pel corriol del ritual. M’han arribat veus tendents a menystenir la necessitat d’una vaga que és tan transversal que fins i tot compta amb el suport de la reina Letizia, que ha buidat de contingut l’agenda del 8 de març. Potser tenen raó: la part positiva del feminisme contemporani (la irrupció com a corrent de pensament que emmarca no solament una reflexió sobre la dona, sinó un replantejament radical del corpus social) té la contrapartida d’una generalització feta a partir de tòpics que permet estirar i arronsar les queixes en funció de la ideologia de cadascú i atenent el perfil baix de reivindicacions que són tan nítides i cristal·lines que tothom s’hi pot banyar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El 8 de març, però, continua essent indispensable, just i necessari, perquè les reaccions al feminisme (tant les més barroeres com les més hipòcrites, les més altisonants o les que volen ser més subtils) avancen en la línia de considerar-lo una perversió equiparable al masclisme (¡que antics que són!) sense calcular, o calculant-ho massa bé, que el primer és una insurrecció per la dignitat i, el segon, una superba defensa de l’statu quo. Volen que siguin antònims, però pertanyen a universos ètics molt allunyats entre ells; tant, que són incomparables.