La nova pantalla del procés

Òmnium Cultural va col·locar una pantalla gegant a l’Eixample, davant la seva seu de Barcelona. Diverses files de seients van acollir tots aquells que van voler acostar-se a veure la compareixença de Jordi Cuixart davant el Tribunal Suprem. Tenint en compte la vibrant declaració de l’activista, al públic li va haver de faltar les crispetes. Si es jutgés el grau d’èpica, el que va ser president d’Òmnium guanyaria tots els plets davant una fiscalia dèbil que sembla habitar en un planeta molt diferent al dels acusats, més gris, més pusil·lànime. Aquest procés escapçat i desorientat encara ofereix alguna alegria als seus seguidors.

Notícies relacionades

La mediació estèril d'Urkullu

Jordi Cuixart: "Els espanyols han d'estar orgullosos de l'1-O"

El judici del Tribunal Suprem ha escamotejat el judici social que els ciutadans havien d’haver fet sobre la tardor del 2017. Herois o màrtirs, també algun traïdor, això és l’únic que es contempla a través de l’actual pantalla del procés. S’aplaudeixen les arengues, se celebra l’astúcia, es ridiculitza la fiscalia, es contempla el judici com un combat entre aquesta bondat que uns s’arroguen i la perfídia que s’atribueix als altres. Encara queda, potser només queda, la fe en la causa. No és poc. De fet, ho pot ser tot. El judici fa massa olor d’escarment. Injust per als encausats, també per a una societat que es devia un debat racional sobre el que va passar. Tots els errors comesos, que van ser molts, queden semiocults darrere d’aquesta nova pantalla.  

En la seva intervenció, Cuixart va anunciar que el seu objectiu ja no és sortir de la presó, sinó la solució del conflicte polític. L’expressió potser va gelar la sang dels seus, però va donar calor a tots els sumits en el desconcert. ¿Què seria de l’independentisme sense aquestes dosis d’èpica que li dona ànim? A la sala del Tribunal Suprem s’està trencant el miratge del “mandat democràtic” de l’1-O, però s’està dibuixant una altra il·lusió. De nou, erigida sobre l’evanescència dels somnis, la xerrameca i la superioritat moral, aquesta que no es cansa d’apel·lar a Pau Casals. Una altra fase del procés. L’últim assoliment del PP.