Desencadenant

En el relat sobre la incidència de l’independentisme en el rebrot del nacionalisme espanyol es produeix una primera fal·làcia que val la pena destacar.  Se’n parla com si aquest nacionalisme extrem (l’espanyol) visqués en una letargia hivernal de la qual només despertarà si hi ha un rebombori notable. És un monstre apaivagat, silent, que no molesta ni es fa notar. Qui defensa aquesta teoria contempla el nacionalisme espanyol com una mena d’ectoplasma i obvia el fet que tots els nacionalismes pretenen el mateix, és a dir, imposar-se com a estructura de poder, amb la diferència que els nacionalismes amb estat ja tenen incorporada la pulsió a la seva dinàmica habitual, burocràtica, de tal manera que no semblen nacionalismes perquè la imposició ja és estructura.Deu ser per això que polítics com Borrell comparen nacionalismes i els identifiquen amb els extrems. La fal·làcia és imaginar un estat espanyol on el nacionalisme és absent i només rebrota com a reacció contra l’altra radicalitat, mentre que és en l’asèptica raó d’estat on habita l’essència de la moderació.

Dir que la guerra civil es va desencadenar perquè el nacionalisme català “excita i produeix una reacció violenta del nacionalisme espanyol” és mentida i barbaritat, perquè, entre d’altres coses, oblida que la “reacció violenta”, feixista, anava contra un règim establert i democràtic. No pas contra un extrem sinó contra una legalitat.