Al contraatac

La falsedat de Cifuentes

L'expresidenta madrilenya volia transmetre imatge de dona feta a si mateixa, moderna. I tot, perquè al final acabés amb ella una cosa més vella que la pana: l'ambició i la mentida

2
Es llegeix en minuts
La falsedat de Cifuentes

DAVID CASTRO

La fiscalia ha demanat tres anys i mig de presó per a Cristina Cifuentes per falsedat en document públic. És a dir, que l’expresidenta de la Comunitat de Madrid podria anar a la presó, si al final del procés així ho estima la justícia. Em repeteixo, ja ho sé, però és que costa molt de creure. Almenys, per als que vam conèixer Cifuentes en la seva màxima esplendor, en aquella seu de la Puerta del Sol, donant lliçons d’ètica a tort i a dret.

El ministeri públic sospita que, quan va saltar l’escàndol sobre el màster regalat, l’exdirigent del PP va induir a fabricar una acta universitària falsa sobre un presumpte examen per part d’un suposat tribunal. Aquest document li va servir a Cifuentes per agitar-lo davant dels mitjans de comunicació i a les seves xarxes socials amb la finalitat –sosté la fiscalia– d’“evitar les conseqüències polítiques a les quals havia d’enfrontar-se”. És a dir, que va mentir i va fer mentir a d’altres, amb tal de mantenir-se en el càrrec.

Notícies relacionades

És inevitable no recordar Cifuentes, la nit dels fets, retransmetent un vídeo casolà (tan casolà com l’acta universitària), mentre brandia aquests papers davant de la càmera del mòbil: “Per als quae volen que me’n vagi... No me’n vaig, em quedo, continuo sent la vostra presidenta”. D’una banda, resulta xocant que, amb totes les coses escandaloses que han passat en el PP de Madrid, Cifuentes es vegi davant d’una petició de tres anys i mig per mentir amb un màster. D’una altra, evidencia la porqueria sobre la qual s’assenten alguns polítics per tal de mantenir-se en la poltrona. Perden la mesura de les coses. Entenc que ella, des de la seva talaia, en aquell moment pensés que un currículum falsejat era una nimietat, al costat del robatori de diners públics a mans plenes per part d’alguns dels seus companys de partit.

Però potser aquí hi ha la gravetat de l’assumpte. Segurament, per a Cifuentes, la mentida sobre el seu màster era una cosa petita que tots havíem de perdonar. Però és que l’engany és una cosa molt greu en general i gravíssim en el particular de l’exercici de l’activitat pública. Més encara tenint en compte que parlem d’algú que era pur màrqueting, era la dona amb l’ètica més pura de la Comunitat de Madrid i voltants. Cifuentes s’havia construït un personatge, amb l’ajuda de la seva llavors cap de premsa, que es basava a subratllar la merda dels altres per ressaltar la brillantor pròpia. Posava mostrant els seus tatuatges, es feia la cua en directe a 'prime time', apareixia amb un trepant penjant quadros a casa... Era una dona feta a si mateixa, moderna. I tot, perquè al final acabés amb ella una cosa més vella que la pana: l’ambició i la mentida.