OPINIÓ

Hi ha nens fastigosos, sí. Solen ser fills de pares fastigosos

3
Es llegeix en minuts
papa-con-movil1

papa-con-movil1

Fa uns dies, la periodista Àngels Barceló es va queixar a Twitter –amb tota la raó– del viatge que li va haver de donar una criatura a Renfe. La presentadora d’‘Hora 25’ dirigia la seva crítica al pare (o mare) per no haver tingut l’educació d’haver posat uns auriculars al seu petit mentre veia una sèrie infantil, o el que fos. Desconeixem si Barceló li va demanar amablement que baixés el volum. Potser sí que ho va fer i va rebre una mirada irada del progenitor. O no.

Imagino el mal trago de viatge que va haver de passar. La veu de xiulet de Peppa Pig, el bonrotllisme de La Patrulla Canina i les taques enganxoses de PJ Mask minen la paciència de qualsevol adult. O sigui, que sí, visca els auriculars.

El tuit de Barceló, no obstant, no deixava de tenir certa cantarella. “Pares que viatgeu a Renfe i poseu pantalles als vostres fills, poseu-los també uns cascos, sisplau”. Un no pot deixar de pensar que la frase amagava altres missatges. Per exemple: Pares que viatgeu amb tren i, en lloc de parlar amb els vostres fills (en veu baixa, esclar) o entretenir-los amb alguna lectura o fer-los passar en silenci les quatre hores de viatge, cometeu l’immens error d’idiotitzar-los i narcotitzar-los amb les tauletes o els mòbils...

No, d’acord, Barceló –que també és mare– no ho deia.

No hem d’aguantar

El tuit de la periodista, en tot cas, se suma al que un altre reporter va publicar fa poc –que va crear un immens debat– després que dos bebès li amarguessin un dinar en un restaurant. “Quedo a dinar amb uns amics. A la taula del costat hi ha dos bebès. Després de 23.008 xiscles em dona per girar el cap en actitud de “escolta, ja n’hi ha prou”. La mare respon a la mirada: “És un bebè”. Recordeu: la resta no hem d’aguantar els vostres nens. ¿Hi esteu d’acord? ¿O no?”

Llegint entre línies, podem intuir que Rodrigo G. Fáez exigia a tots els pares de bebès que no trepitgin un restaurant. La gent –sense fills, s’entén– té dret a dinar tranquil·la sense suportar xiscles de criatures.

Recentment també hem sabut que un veí de Madrid posa cartells amenaçadors a la porta de la casa d’una família queixant-se dels plors nocturns del bebè. Repeteixo, un bebè.

Sorpresa: els nens molesten.

També molesten els avis que es colen a la cua del supermercat. Els fumadors que empudeguen les terrasses. Els que parlen a crits pel mòbil en ple carrer. Els que inunden la platja de closques de pipes. Els amos de gossos que s’obliden de recollir les cagades dels seus animalets. Els que es descalcen al tren. Els que escolten un partit de futbol en un autobús. Els patinadors que assalten la calçada. Els joves que organitzen festes fins a l’alba de l’endemà. Els cambrers que posen música infame a les cafeteries des de primera hora del matí... ¿Algú els critica a Twitter? No. Almenys, no tant. A les xarxes socials s’estila més ficar-se amb els nens. I amb els seus pares.

Hi ha nens fastigosos, sí. Solen ser fills de pares fastigosos. Comproveu-ho anant cada tarda al parc o –millor– llegint l’última novel·la de Santiago LorenzoPerò també hi ha nens macos. I pares macos. De fet, són majoria. Pares i mares preocupats perquè els seus fills no molestin. Ja sigui al veí, al vianant o al company de taula en un restaurant. Pares que entren en un tren i –conscients de les hores que queden encara– opten per recórrer a la pantalla –i sí, cascos– perquè els seus petits estiguin entretinguts i no molestin la resta de viatgers. Hi ha pares que eduquen els seus fills en el respecte. Pares que ensenyen que al cine (i al tren) es parla en veu baixa. Pares que recalquen que les coses es demanen sisplau. Pares assenyats que saben que el món no gira al voltant dels seus fills.

Notícies relacionades

El problema és que els nens –fins i tot els més civilitzats i pacífics– són nens. No són estàtues. Ni robots. No tenen botó d’off. Sobretot, els més petits.

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens