Dues mirades

Amer, Waterloo

Aquests gestos d'Arrimadas i dels disputats de Ciutadans tenen un rerefons d'extrema gravetat (la generació d'odi, el desig de gesticular en el no-res), però són també un vodevil irrisori

1
Es llegeix en minuts

Arrimadas i uns quants diputats més de Ciutadans han anat a Waterloo, han desplegat una pancarta (amb una curiosa similitud amb les que reclamen la llibertat dels presos polítics: la franja vermella en diagonal) i, a correcuita, han dit que la República catalana no existeix. Ho han proclamat perquè Puigdemont se n’assabentés, però resulta que ho han fet d’esquenes a la casa on Puigdemont viu, una casa que ha obert la porta com un símbol d’invitació perquè Arrimadas hi entrés. No ha entrat, és clar, perquè la idea no era parlar amb Puigdemont sinó escenificar la 'performance' de pa sucat amb oli, i ha acabat l’espectacle cames ajudeu-me perquè la policia belga no tenia prevista la protesta ni la concentració enmig de la gespa de la urbanització. Com si es tractés d’una pantomima vulgar, com si fos una colla d’aquells noiets excitats que es dediquen a pitjar els timbres de les cases i després surten corrents. 

Fa una setmana, Arrimadas i aquests diputats viatgers van orquestrar una cerimònia semblant a Amer, sempre amb Puigdemont com a teló de fons. El nivell és tan baix, l’acció és tan barroera, tan de baixa estofa, tan farcida de mentides (com ara que la Casa de la República es paga amb diners públics) que genera una pena enorme, una vergonya fenomenal. Aquests gestos tenen un rerefons d’extrema gravetat (la generació d’odi, el desig de gesticular en el no-res), però són també un vodevil irrisori.