Fills de puta, 'gilipolles' i covards

He començat a llegir un llibre que desmunta a plantofades el mite de la ‘movida’ madrilenya, però sobretot l’aspiració dels qui van ser allà per conservar un cert estatus, per ser rellevants. Es titula ‘Cola de ratón’ i la seva autora, Ada del Moral, no es talla al presentar-nos una mena de morts vivents que sovint, amb els seus excessos, voregen l’esperpent, gairebé a la manera de Valle-Inclán. Però com en tot retrat que descrigui el maximalisme, hi apareixen també fogonades de realitat.

Em quedo amb la reflexió d’un dels personatges, un actor que es va ficar de tot al cos i que reconeix: “Les drogues van ser per a tothom, el bon sexe per a quatre”.  I afegeix: “La ‘movida’ va ser molt divertida, però molt dura. La vam patir. Ho vam pagar. Anàvem a més enterraments que a festes”. Però el millor és quan li pregunten –i així arrenca el llibre– que defineixi Espanya en poques paraules. Aquesta és la seva resposta: “Benvinguts al país que va patentar la modalitat de posar ‘gilipolles’ en llocs clau. Benvinguts a l’imperi dels fills de puta que es fan les víctimes per continuar fotent. Benvinguts a la terra on els millors s’aparten per ‘no corrompre’s’ i no reconeixen que són uns fotuts covards”.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No soc amant de les generalitzacions ni tampoc milito en el catastrofisme, però fa temps que no llegia una descripció tan precisa del nostre moment polític i social. Crec que conté els ingredients bàsics d’aquest guisat que amenaça de tallar-nos la digestió; i l’esperança. Incompetència, corrupció, mala bava, victimisme, sectarisme, covardia... ¡hi és tot! Ara que afrontem una múltiple convocatòria electoral, no estaria malament reflexionar sobre això i veure què podem fer-hi. La mentida, per exemple, ja apareix com a moneda d’ús comú. El súmmum del desvergonyiment el va exhibir el conseller d’Economia del nou i flamant Govern andalús, quan li van qüestionar que algunes de les promeses solemnitzades durant la campanya –creació d’ocupació, baixades d’impostos– no s’anaven a complir. “Si ens fixem en l’hemeroteca i posem el que han dit tots els líders no en queda ni un de sa –va dir–. Això és un llenguatge, una manera d’expressar-se durant una campanya electoral”.

El diàleg, un altre exemple, imprescindible per solucionar problemes o conflictes, apareix anatematitzat com a uniforme de tous i acomplexats. Avui el que mola és treure pit davant l’adversari i, si és possible, aixafar-lo. I sí, la covardia també hi és. Són –som– legió els qui abjuren d’aquesta manera crispada de fer política i de relacionar-se, però no sé si fan –fem– prou per evitar-la. Almenys ara podrem votar. Però l’endemà continuarà quedant molta feina. Em pregunto si hi haurà coratge per arremangar-se.