Judici del Suprem: s'aixeca el teló

Portem ja uns dies del judici del Suprem. Serà un judici transcendent per a Catalunya i per a Espanya, però encara ésaviat per treure conclusions. Avui el possible és transmetre primeres impressions.

Una és que el tràngol ens el podíem haver evitat –crec que el negatiu superarà al positiu– sense la temeritat d’uns –Puigdemont al no convocar eleccions– i la reacció massa contundent d’altres, l’acusació de rebel·lió i les llargues presons provisionals. No es tracta de l’equidistància sinó de constatar una realitat. Com acaba de dir Felip VI, “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del Dret”. Però els fiscals i els jutges han de procurar –perquè l’Estat de dret tingui la màxima autoritat moral– respectar al màxim les garanties jurídiques, actuar amb proporcionalitat, i intentar que les seves actuacions siguin enteses per l’opinió.

A Espanya –malgrat els inevitables defectes de tot sistema– això acostuma a ser així. Però no sempre. Per no centrar-nos només en el procés, l’expresident del Barca, Sandro Rosell, fa més de sis-cents dies que és a presó provisional i el seu judici a l’Audiència Nacional començarà dilluns. És una aberració. I en el procés està estesa la creença que acusar de rebel·lió és excessiu i que les llargues presons sense fiança tenen de fons l’intent d’escarmentar abans de jutjar. Així ho creuen el 66% dels catalans i el 44,9% dels espanyols (contra el 40,5%) segons una recent enquesta de GAD-3. Quan la distància entre l’opinió i el màxim òrgan judicial és tan gran, alguna cosa falla.

Gran cautela del jutge Marchena

No obstant, les primeres sessions han transcorregut amb més garanties de les que alguns temien. El jutge Marchena –intel·ligent, discutit i sabedor que Estrasburg dirà l’última paraula– està actuant amb gran cautela. Les defenses exerceixen la seva funció amb eficàcia, l’acusació de Vox està delimitada i la fiscalia no s’ha apropiat de la sala.

Dimecres, Carles Mundó–per a qui es demanen set anys per desobediència i malversació– va posar en un compromís la fiscalia quan, malgrat ser desafiat, el fiscal Zaragoza no va aportar ni una prova de malversació en la seva consellería (Justícia). I va fer una defensa molt jurídica al negar-se a contestar sobre un tuit al recalcar que no se’l jutja per les seves opinions sinó per dos delictes que han de ser provats.

I Santi Vila va revelar l’existència d’intents de pacte –després frustrats– a l’explicar que els seus contactes amb el Govern de Rajoy i polítics del PSOE van ser aprovats per Puigdemont. Potser hi ha hagut rebel·lió, però quan s’autoritzen gestions de mediació, després es fa una declaració sense conat de sublevació, i al cap de poques hores es fuig a l’estranger, sembla que estem davant d’una cosa diferent a una rebel·lió. Potser Puigdemont (i Junqueras) no van gosar –com Vila va insinuar– confessar als seus entorns que allò tan promès era una quimera. Potser hi va haver delictes –el referèndum no el va poder pagar l’Esperit Sant–, però s’ha de demostrar i sembla difícil si el ministre Montoro va certificar que no hi va haver desviació de fons. El clima que va descriure Vila no és de rebel·lió, sinó d’aguda malaptesa política.

Veurem el que passa quan compareguin els testimonis polítics i policials, però en l’interrogatori clau del fiscal a Jordi Sànchez no es va apreciar tampoc la rebel·lió. Manifestar-se amb energia per la independència, i fins i tot amb males maneres i escarni contra les autoritats polítiques i judicials, no és rebel·lió. Punxar rodes i destrossar unitats mòbils de la Guàrdia Civil sí que és un delicte greu. ¿De rebel·lió, o de desordres públics en grau màxim? ¿I l’autoria es pot atribuir als presidents de l’ANC i d’Òmnium que van convocar la protesta?

Un Govern sense maduresa

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sembla clar que no hi va haver alçament com ja va dir –desautoritzant l’instructor– un alt tribunal alemany. ¿Hi va haver una conspiració per trencar Espanya que al final va fracassar? Pot ser, però s’haurà de provar. I la sentència serà valorada no només a Catalunya sinó a Espanya i pel Tribunal Europeu d’Estrasburg.

Davant d’un judici tan rellevant la sensatesa del Govern era obligada. I l’intent de vaga general de dijous d’un sindicat minoritari ha mostrat que al Govern li falta maduresa. Mentre els consellers, en vaga, incitaven a l’aturada, la majoria de la població –pensés el que pensés– no seguia els CDR perquè no opina que sigui l’idoni per aconseguir un judici just. Que un sindicat minoritari ho cregui és fins i tot admissible. No així que sigui aclamat per la Generalitat.