Anar al contingut

Peccata minuta

La cadira buida

La cadira buida

Joan Ollé

Els senyors i senyories de Waterloo i Sant Jaume haurien de reconèixer davant dels seus votants que la cosa anava de teatre i demanar perdó per apropiació indeguda a mitja Catalunya

En la seva declaració davant del Suprem, Oriol Junqueras va consagrar l’expressió «la cadira buida» referint-se a la nul·la voluntat de diàleg de Madrid amb Catalunya; no era el cas, ja que ell seia al banc dels acusats i el jutge Marchena a la seva règia butaca. Immediatament, l’encara president Pedro Sánchez, ja en campanya, va arremetre com un amant ofès contra els seus puritans nòvios: “Mai van voler dialogar, tenen por... viatgen cap al no-res... s’han d’enfrontar als seus propis fantasmes... volen viure del conflicte... prefereixen un Govern del PP a Madrid...”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Si anem a l’hemeroteca, podrem comprovar que tots els greuges que han anat abocant els independentismes (sí, en plural) sobre «la cadira buida» madrilenya es refereixen al llarg regnat (2011-2018) del PP a la Moncloa. I de sobte quan el sagaç Sánchez, assistit per Iglesias, els proposa enviar la bèstia Rajoy (¡qualsevol temps passat va ser millor!) a la paperera de la història, diuen que sí, que d’acord, però només amb la punteta, ja que el PSOE va secundar l’aplicació del 155.  I a l’hora de la veritat, la de votar els Pressupostos Generals més «socials» (així es diu ara) de les últimes dècades, i ignorant (o fingint que ignoraven) el delicadíssim equilibri a què està sotmès Sánchez pel Trio de Colón i pel seu propi partit, van i opten per l’heroica essencialitat catalana. Mirin: si volen proclamar la seva república, facin-ho d’una punyetera vegada, però els pregaria que ens ho comuniquessin amb la deguda antelació per saber a què ens hem d’atendre.

Celebro sincerament que en els primers dies del Judici Final els arguments dels acusats i les seves defenses siguin sòlids i aparentment convincents davant de les diverses acusacions, que potser desitjarien que el fet d’enfilar-se a un vehicle policial prèviament abonyegat pogués comportar cadena perpètua. Vaig aplaudir especialment un moment de la declaració del “desertor” Santi Vila:  “El que va passar a Catalunya és impropi d’una societat democràtica i avançada com la catalana. Si fos ara faríem les coses d’una altra manera”.

Ja és ara, senyores, senyors i senyories de Sant Jaume i Waterloo. Proposo als que es queixen de “cadires buides” diverses opcions:

1. Que cadascú assenti el seu propi cap.

2. Que s’asseguin entre ells i elles fins a posar-se d’acord en què volen ser de grans.

3. Que s’asseguin davant dels seus votants i els expliquin que la cosa anava de teatre –com han anat reconeixent alguns dels seus líders–, un teatre més pròxim a l’absurd de Ionesco que al pedagògic de Brecht.

4. Que s’asseguin davant de la molt respectable mitja Catalunya que no comparteix les seves idees i se’ls demani perdó per apropiació indeguda.