'Joie' i Plensa

En l’antològica de Plensa, al Macbal’antològica de Plensa, un dissabte al matí, una parella amb dos nens petits, s'està al pati on hi ha aquells homes de bronze, entapissats de noms de músics i abraçats al cor dels arbres. Els nens juguen enmig de la gespa artificial i s'enfilen a les espatlles dels homes estàtics que es fonen amb la naturalesa fins al punt de no saber si mediten a l'entorn de l’arbre o si és l’arbre que els ha engendrat per a la meditació. Un altre nen corre amb desesper d’atleta i aprofita els petits monticles per agafar embranzida i enlluernar la seva tia, que l’acompanya, amb un exercici veloç d’enlluernament. Aquest mateix nen, abans, ha fet sonar el gong de la sala i ha percebut la vibració i, sense saber-ho, com els altres nens i com diu Plensa, ha passat a formar part de l’exposició, perquè "l’escultura té la capacitat de crear un lloc i aquest és un lloc on hi cabem tu i jo".

Un senyor s’hi acosta i els recrimina la disbauxa. Parteix de la base, em sembla, que l’obra d’art s’ha de contemplar amb la reverència dels erudits i no entén el joc ingenu i feliç. Aquest senyor se’n va, molest, i els nens continuen amb la seva festa particular. "Introduir la bellesa en el dia a dia de la gent, encara que no t’ho demanin", diu Plensa. El nen i la seva tia, després, mentre una gota d’aigua cau sobre el címbal, "com un metrònom de la vida", es fan una foto davant una porta que té un rètol on es llegeix 'joie'.