Anar al contingut

Peccata minuta

Realitats paral·leles

Realitats paral·leles

Joan Ollé

Segurament, més d'un va tenir la sensació de viure una realitat paral·lela al veure el «pres polític» Junqueras exercint de fiscal.

Em vaig passar tot el dijous davant el televisor, concedint-me a penes alguna aturada per estirar les cames i anar al lavabo, com els de la sala del Suprem. Al matí, Oriol Junqueras va exhibir desacomplexadament la seva inflada convicció que la cosa no anava amb ell, que no havia comès cap delicte, perquè delinquir és incompatible amb la conducta de les bones persones com ell. (Pregunta innocent –o malvada–: ¿És propi de bones persones –o malvades– deixar tirades en la punyetera misèria 100.000 ànimes dependents per no firmar els Pressupostos de Sánchez?) Junqueras es va jutjar i es va absoldre per si mateix sense obtenir ni tan sols l’opinió del triplet acusador, que va escoltar amb cara d’empassa-sabres la lliçó inaugural. Segurament, més d’un va tenir la sensació de viure una realitat paral·lela al veure el «pres polític» exercint de fiscal.

Joaquim Forn i el seu sensacional advocat, Xavier Melero, sí que van acceptar respondre a les preguntes de l’acusació, Vox a part, i van deixar el fiscal i l’advocada, reiteradament amonestats pel jutge Marchena, molt a prop del ridícul. A la senyora Seoane no li cabia al cap que un conseller d’Interior independentista no llancés els seus mossos a favor de la causa, mantenint-se fidel a tota hora (Forn 'dixit') als acords de coordinació policial. Potser la lletrada no va saber imaginar-se a si mateixa en aquest binomi Jekyll-Hyde entre professionalitat i ideologia. No com el meticulós Melero, a qui assistir a les tertúlies fundacionals de Ciutadans i a una manifestació de Societat Civil no l’impossibilita per buscar partícules de veritat objectiva vinguin d’on vinguin.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A un quart de set de la tarda vaig sentir aquell neguit que t’envaeix al finalitzar l’últim episodi de l’última temporada d’una sèrie amb què has conviscut en realitat paral·lela amb la teva tasca diària i, per no quedar-me orfe definitivament, em vaig entregar a 'Tot és mou', programa de TV-3 conduït per Helena Garcia Melero (ja en van dos). Hi havia Jaume Barberà, Bernat Dedéu, Albano Dante Fachín, Pilar Calvo, Iu Forn (ja en van dos), Empar Moliner, Elsa Artadi i la ubiqua Rahola, que va convocar l’audiència a la manifestació d’aquest dissabte.  El bàndol únic no va dubtar a dissentir acaloradament sobre allò amb què tots els seus integrants estaven plenament d’acord. Després va arribar 'Està passant', amb Toni Soler, i en la pausa publicitària va aparèixer Garcia Melero (i ja en van tres) presentant una campanya de la Generalitat i també un anunci que, ben aviat, la mateixa cadena emetria 'Polònia', programa coproduït per Toni Soler i TV-3.

Per rematar la feina, Xavier Graset va entrevistar a '3/24' Joan Tardà i Elisenda Paluzie. I un servidor, abatut per tanta realitat paral·lela, va enyorar l’equanimitat de Marchena.