El tauler polític
L'art de no negociar
Com pitjor, millor, aquesta és l'essència de la no negociació per part del peó dèbil d'aquest desastre
torra
La política és l’art del que és possible. La política és més prosa que poesia. La política és pragmatisme. Tenim un ampli ventall de frases fetes per facilitar una aproximació al concepte de “negociació”. Però de la mateixa manera que hi ha un art de la negociació, de vegades un creu assistir a una eloqüent exposició d’una altra cosa: “L’art de no negociar”.
Ve al cas una cosa que no és anecdòtica; el dilluns dia 11, l’endemà de la concentració més aznarista (és un neologisme, però s’entén) en anys, Quim Torra es planta al programa del matí de Catalunya Ràdio i Mònica Terribas li posa l’habitual catifa vermella. I Torra es queda a gust exigint que el president Sanchez accepti negociar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb la presència d’un mediador internacional. Com en la pel·lícula, ‘Atrapat en el temps’, on el protagonista es desperta cada dia en el mateix punt que el dia anterior. ¿No ha passat res?
Joc de la gallina
Notícies relacionadesLa perspectiva temporal del que ha passat i passarà sembla irrellevant. La hipòtesi de diverses eleccions a curt termini que produiran efectes a tort i a dret, sense pressupostos a la vista ni a Catalunya ni a Espanya, amb zero recolzaments internacionals al sobiranisme, etcètera... això ja no és el joc de la gallina. Això és una cosa que sembla inconcebible al cap de set anys de la partida cap a Ítaca.
És igual, alguna cosa acabarà passant, pensa Torra, i si no... ens quedarem com estem. Res ha anat a pitjor en set anys per a Catalunya, ningú recorda el compromís –en el seu dia– de Carles Puigdemont, que és l’altre president, d’independència en divuit mesos. I sembla que no pesa gens la necessitat de gestionar d’una altra manera la perspectiva d’anys de presó per als polítics presos. Com pitjor, millor, aquesta és l’essència de la no negociació per part del peó dèbil d’aquest desastre. Això, i la recitació del mantra habitual en els mitjans de comunicació suposadament públics, que són un altre dany col·lateral de la destrossa.
