Anar al contingut

El judici de Bankia

Rodrigo Rato i la crisi bancària

Rodrigo Rato i la crisi bancària

Joan Tapia

La interferència dels polítics en el comandament de les caixes d'estalvis va contribuir a una gestió allunyada de la professionalitat

El judici per la sortida a borsa de Bankia s’ha reprès i acaba de sortir la tercera edició de l’obra d’Ernesto Ekaizer 'El libro negro. Como falló el Banco de España a los ciudadanos'. He aprofitat per rellegir-ne els capítols sobre Rodrigo Rato, un personatge desconcertant. Errors a banda, Rato va ser sens dubte un dels dirigents més apreciats del PP. Però Aznar el va desestimar i va ungir successor Mariano Rajoy, que li va semblar més previsible.

Rato va obtenir un premi de consolació, la direcció general de l’FMI, un dels llocs més rellevants de l’economia mundial, però inexplicablement va dimitir abans del final del mandat. De tornada a Madrid, va ser president –venut com a providencial– de Caja Madrid, però va acabar destituït. I ara està condemnat per les 'targetes black' de Caja Madrid –que no va crear però no va anul·lar– i acusat per la sortida a borsa de Bankia, que segons la fiscalia va perjudicar molts petits accionistes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El llibre d’Ekaizer permet veure que la supeditació de les caixes públiques a les comunitats autònomes i altres administracions va ser una de les causes del seu fracàs. Caja Madrid era l’escenari d’una dura batalla pel poder entre l’alcalde de la capital, Ruiz Gallardón, i la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre. La gestió no era el rellevant. El 2009 Rato li demana a Rajoy, llavors líder de l’oposició, presidir la caixa, i Rajoy accepta. El currículum de Rato permetrà consolidar la seva autoritat a l’imposar-lo a Aguirre i Gallardón, i a més, l’elimina com a possible competidor en el cas de tornar a tenir un altre fracàs electoral. Ja llavors un financer intel·ligent em va dir: no entenc per què Rato es fica en aquest embolic.

En efecte, va ser nomenat president de Caja Madrid, sense experiència prèvia de banquer, per motius de política interna del PP i perquè l’aquiescència de Zapatero –via Fernández Ordóñez, llavors governador del Banc d’Espanya– va assegurar el recolzament del PP a la reforma de les caixes del Govern, que va permetre un gens exitós procés de concentració del sector a través de les fusions fredes.

Els motius de la destitució

Però més interessant encara són els motius de la destitució el 2012. Bankia tenia grans pèrdues, i Rato és convocat, en companyia de dos banquers més, a un sopar pel ministre Luis de Guindos, el seu antic subordinat quan era vicepresident. Abans d’entrar-hi, Rato ja sap que serà purgat perquè Cristóbal Montoro, un altre antic subordinat i llavors ministre d’Hisenda, li ha dit per telèfon: “Tu ets una víctima col·lateral”. La rematada la va donar en el sopar Paco González, aleshores i fins fa molt poc president del BBVA, acusat ara d’haver encarregat escoltes telefòniques a Villarejo, que li va dir en veu alta: “Has de dimitir perquè ets del PP, i el Govern no pot ficar els diners que Bankia necessita si la presideix algú del PP tan significat com tu”.

Rato arriba a la presidència de Bankia perquè el nomena el PP i és destituït menys de dos anys després, quan Rajoy s’enfronta a la crisi financera, perquè li interessa al PP. La segona caixa espanyola estava gestionada en funció dels interessos i les lluites intestines d’un partit, i això va ajudar que no sabés afrontar la temptadora bombolla immobiliària. En la mateixa temptació va caure –també era pública– Caixa Catalunya, tot i que Narcís Serra, amb poc soroll, va intentar redreçar l’entitat amb un canvi en la direcció general. Al final també es va haver de recórrer al FROB.

Josep Pla va fer de profeta quan va dir que el pitjor que els podia passar als espanyols era que fallés el Banc d’Espanya

¿Per què no va passar el mateix a la primera caixa, La Caixa, que s’ha convertit en el tercer banc espanyol? Una causa –no l’única– és que al ser privada i gran tenia una direcció més professional que es va resistir a ser comandada per la Generalitat. I l’intervencionista Jordi Pujol –paradoxes de la vida, potser recordant els errors de Banca Catalana– va transigir.

El llibre d’Ekaizer explica a fons la greu crisi que va obligar el rescat de la banca per la Unió Europea amb un crèdit al Regne d’Espanya que encara es torna i recorda que Luis Linde, el governador que va substituir Ordóñez, va citar Josep Pla, que havia dit que el pitjor que els podia passar als espanyols era que fallés el Banc d’Espanya. La profecia de l’escriptor català es va complir. Però hi ha una reflexió suplementària. La banca privada directament no va costar diners als contribuents. El Popular, per exemple, va acabar comprat, sense ajuts, pel Santander. En canvi, les grans caixes públiques –similars al que hauria sigut una banca pública– van acabar malament, perquè l’amiguisme i els compromisos van prevaler sobre la professionalitat.