Aquests cossos bons de l'Església

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, tenia raó. El rector de Constantí va tenir un “mal moment”.De fet, va tenir un munt de mals moments. Com tants altres sacerdots que han sigut encoberts per una institució que suma infinitat de mals moments al llarg de la seva història mil·lenària de control dels cossos.

També tenen raó els representants de l’Església a l’afirmar que la majoria dels casos de pederàstia es donen al si de la família, però la perden quan recorren a aquest argument per provar de minimitzar la influència dels seus actes. Són molts els poders de l’Església. L’econòmic és cabalós i doblega voluntats d’altres poders. L’espiritual és una pluja fina que impregna i cala en la vida de les persones. Dels seus feligresos però, per extensió, de tots els ciutadans que estem d’una manera més o menys exposats a la cultura que transmeten.

Amb la submissió dels cossos, l’Església torna tangible, palpable, la seva autoritat espiritual. Dona al cos masculí tot el poder. Ells són els qui porten les regnes de l’Església, ells són els qui condueixen els pobles i les llars. Aquests cossos són els que s’imposen i, a la facultat d’aquesta prerrogativa, es cometen els abusos. Abusos que són silenciats per no tacar els cossos ‘triats’.

Notícies relacionades

L'arquebisbe de Tarragona presenta la seva renúncia després de l'escàndol dels abusos

Dos capellans més agreugen la crisi de pederàstia de l'Església de Tarragona

El cos de la dona està supeditat al de l’home i la seva ‘bona’ missió consisteix a acollir-lo de diverses maneres. Com a dona o com a mare. Aquesta és la norma. I tots els cossos que la qüestionen (persones homosexuals o trans) i totes les actuacions que la transgredeixen (l’avortament) són rebutjades. Tot i que també en el repudi hi ha jerarquies. Davant el silenci davant la pederàstia o la indolència davant la violència masclista (totes dues comeses per homes), el rebuig de l’avortament (dones) retrona als púlpits.

No ens confonguem, no és una qüestió de moral. Si fos així, en funció de la missió evangèlica, l’Església hauria de posar la víctima al centre de la seva tasca. Es tracta de poder. D’un immens poder erigit sobre els nostres cossos.