Anar al contingut

La polèmica del relator

La victòria pòstuma del procés

La victòria pòstuma del procés

Joaquim Coll

El greu és el relat que l'independentisme divulgarà pel món: la d'una negociació política assistida per un observador extern

La secessió va fracassar el 2017 no sense abans provocar una fractura interna a Catalunya, una divisió que per vies diferents s’ha traslladat ara al conjunt de la societat espanyola. Les conseqüències de la grip secessionista estan empenyent Espanya a una espècie de ‘veneçualització’ després del triomf de la moció de censura de Pedro Sánchez. La protesta que PP, Cs i Vox han convocat aquest diumenge n’és el millor exponent. Acusar d’“alta traïció” el president del Govern és un disbarat i oblidar-se que l’únic que s’ha deixat fer dues consultes secessionistes és Mariano Rajoy. Ningú en l’oposició el va anomenar “felló” ni altres floretes com sí que ha fet Pablo Casado referint-se a Sánchez. Ara bé, la sobreactuació de la dreta no exculpa el líder socialista de la seva irresponsabilitat en intentar aprovar uns Pressupostos a qualsevol preu ni rebaixa la mala traça de la vicepresidenta Carmen Calvo en la crisi del relator.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una cosa és el diàleg institucional amb el Govern i una altra prestar-se a crear nous espais polítics que els independentistes només desitgen per negociar l’autodeterminació. És cert que una mesa de partits no és gran cosa, però alimenta la fantasia que verbalitzava el vicepresident del Govern Pere Aragonès (ERC) en declaracions a Onda Cero: “Si els partits representats a la mesa tenen prou majoria, les institucions han d’acceptar-lo”. I si allà s’hi afegeix la figura d’un “relator” preferiblement estranger, com desitgen els separatistes, aquest nou organisme es converteix en un artefacte per desestabilitzar la democràcia constitucional. El greu no és el paper d’aquest relator, sinó el relat que l’independentisme divulgaria pel món: la d’una negociació política assistida per un observador extern davant de la incapacitat del sistema institucional espanyol per resoldre la crisi a Catalunya. L’error de Sánchez és prestar-se a avalar aquesta fantasia amb què el liquidat procés obtindria una victòria simbòlica. Tot per salvar uns comptes que només li serviran per ser una mica més a la Moncloa, a risc de portar el PSOE a la ruïna electoral.