La rehabilitació de Trump

Veneçuela té l’honor de ser el primer gran tema de política internacional en què Donald Trump no està sol. Des de la seva arribada a la Casa Blanca, Trump s’ha caracteritzat en política internacional per trencar consensos, aliances i amistats entre països: Acord de París contra el canvi climàtic, pacte nuclear amb l’Iran, el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Israel a Jerusalem... Trump ha parlat malament de Justin Trudeau, s’ha alineat amb el ‘brexit’ contra la Unió Europea, ha prodigat insolències als aliats europeus, ha deixat en una situació molt delicada el president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, ha impulsat una guerra comercial contra la Xina, ha posat a la picota els seus socis de l’OTAN, ha defensat Mohamed bin Salman fins on era raonable donada l’aliança Washington-Riad i més enllà... Trump el disruptiu, Trump l’aïllacionista, Trump l’unilateral s’ha trobat, en la crisi veneçolana, molt ben acompanyat: el Canadà, el grup de Lima, diversos països de la UE, inclosos Alemanya, França i Alemanya... Una mena de rehabilitació internacional de Trump ha vingut a través de Caracas.

El Canadà i Espanya

Això no deixa de ser curiós, ja que la crisi veneçolana és un assumpte ben carregat d’apriorismes ideològics. Dos suports resulten significatius: el del Canadà, que transmet el missatge que l’assumpte veneçolà és un tema eminentment americà, en sentit continental, no nord-americà; i el d’Espanya, amb un Govern socialista, i pel pes tradicional de la diplomàcia espanyola al país. Queda clar que Trump té més amics que Nicolás  Maduro.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Més enllà del xoc de legitimitats de Maduro i Juan Guaidó, i més enllà de la complexitat veneçolana que desafia els apriorismes i les trinxeres ideològiques, és bastant difícil negar que el ritme de la crisi està marcat per Washington. L’autoproclamació de Guaidó primer i ara la qüestió de l’accés de l’ajuda humanitària són moviments coordinats amb l’Administració Trump, que no només compta amb importants recolzaments externs, sinó amb plena col·laboració interna, tant del sector Miami (anticastrista) del Partit Republicà com de bona part de l’oposició demòcrata.

Tant suport a Trump s’explica bàsicament perquè la seva operació veneçolana és vintage nord-americana, gran gendarme de les Amèriques, amb l’al·licient innegable del petroli.  Ni tan sols el president més aïllacionista es resisteix a l’encant de posar i treure presidents al seu pati del darrere llatinoamericà. Sí, Veneçuela és un desastre, una catàstrofe per als veneçolans. Sí, els drets humans amb Maduro no es respecten. Però a Egipte Washington va recolzar (i recolza) un cop militar i un règim atroç com el d’Al-Sisi,  i no és difícil imaginar què succeiria a l’Aràbia Saudita, aquesta democràcia, si un opositor s’autoproclamés president. L’operació Trump a Veneçuela no va de drets humans. Recolzar-la en nom dels drets humans és autoenganyar-se. I enganyar-nos.