Petit observatori
El camí que no demana un mapa
Jo anava per territoris d'interès incert i, de vegades, la ruta que seguia no era l'adequada, la ruta era un invent que podia acabar bé o acabar malament
undefined6452974 5 06 07 cuaderno domingo camino libertat inicio de camin190205163836 /
EL PERIÓDICO ha publicat una carta a Entre Tots d’un tema que sempre m’ha interessat molt: els mapes. Per dir-ho seriosament: la cartografia. En el meu llibre de records d’infància, 'El nen de la plaça Ballot', ja explico que de petit m’entretenia moltes estones dibuixant mapes de països imaginaris.
Eulàlia I. Rodríguez, de Torroella de Montgrí, parla en una carta de l’exposició 'La cartografia de la Col·lecció Mascort. Escenes de la història'. A les sales hi ha mapes fets a mà amb una sola tinta i altres amb colors. Inés Padrosa, historiadora i comissària de l’exposició, va dir en una visita comentada que habitualment eren les dones les que acabaven d’acolorir els mapes. La comissària també va explicar que era difícil trobar dos exemplars iguals.
Després de llegir aquesta carta, m’ha quedat molt viva l’enyorança d’aquells viatges a peu que vaig fer en altres temps. Des del 1956 caminant pels pobles del Pallars amb el meu sogre i amb Camilo José Cela. I després, amb la meva editora i l’amic Sebastià Alquezar. Més de 20 viatges a peu em penso que he fet. Els darrers per tota la Península: el País Basc, Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia... Com ho enyoro, tants camins i tan bona gent.
Jo anava per camins que no tenien mapa, territoris d’interès incert i a vegades la ruta que seguia no era pas l’adequada, la ruta era un invent que podia acabar bé o acabar malament. Confesso que mai he sigut un bon programador, ni d’un fet tan important com és la vida. No he tingut mai cap mapa que m’indiqués quin era el bon camí. Segurament perquè no tinc res de programador que m’hagi dit "avança, per aquí acabaràs trobant el camí que et convé".
Hi ha mapes per als navegants, però em temo que el vaig perdre fa ja molts anys. Avui ja tenim mapes fins i tot dels astres més llunyans. Però ha arribat el moment de dir-ho: Jo em sento ‘desmapat’. ¿I de què em serviria tenir un mapa, si ja no m’espera cap camí? Qualsevol lloc és vàlid per morir.
