Espanya i la crisi a Veneçuela

Convé rebobinar una mica per situar la crisi política de Veneçuela en la seva justa dimensió. La mort del líder bolivarià Hugo Chávez va propiciar unes eleccions presidencials el 2013 que van donar la victòria, com no podia ser de cap altra manera, al seu hereu polític, Nicolás Maduro. Aquest les va guanyar per una diferència només de l’1,5% dels vots, però les va guanyar. Al contrari, les eleccions legislatives del 2015 van ser el gran èxit de l’oposició agrupada entorn de la Mesa d’Unitat Democràtica (MUD) amb el 65% dels vots. Aquell Parlament –que des de gener d’aquest any presideix Juan Guaidó–, elegit de forma regular i democràtica no va ser considerat legítim pel Govern de Maduro que el 2017 va crear l’ Assemblea Nacional Constituent amb poders absoluts sense que nombrosos països, veïns i llunyans, com el Grup de Lima de països llatinoamericans o la UE, la reconeguessin.

Veneçuela comptava, doncs, amb dos Parlaments enfrontats. L’any passat hi va haver eleccions presidencials que va guanyar Maduro de forma fraudulenta segons van establir observadors internacionals. Novament, aquell resultat no va ser reconegut per nombrosos països. I així s’ha arribat a l’actual crisi, amb dos parlaments i dos presidents, un elegit amb engany, i l’altre, autoproclamat apel·lant la Constitució. Valgui aquest repàs de la història recent per comprendre el caràcter divisiu de la crisi veneçolana, amb bretxes ideològiques (esquerra i dreta) i geopolítiques (diverses democràcies occidentals d’una banda i països autoritaris, que a més són clients o creditors de Caracas, que donen recolzament a Maduro per l’altra, com Cuba, Rússia, la Xina i Turquia.   

Al recolzament que Guaidó va rebre en el moment inicial per part dels EUA, al que es van sumar diversos països llatinoamericans, s’ha afegit ara el reconeixement com a president interí per part d’un ampli grup de països de la UE, començant per Espanya, després que fracassés la petició feta a Maduro perquè convoqués eleccions presidencials. Precisament, la capacitat divisiva d’aquesta crisi ha impedit que la Unió aparegués compacta. Però això no ha de ser obstacle per contribuir al desenllaç de la crisi acompanyant sòlidament en la transició cap a la democràcia evitant així mateix qualsevol intervenció militar dels EUA que el president Donald Trump continua sense descartar. La crisi veneçolana té un alt poder de desestabilització a la zona. L’objectiu ha de ser la democràcia a Veneçuela i l’estabilitat a la regió.