Veneçuela: escenaris perillosos

Els hipotètics escenaris que es plantegen avui a Veneçuela són quatre. El primer és la “cubanització” del país, és a dir, el replegament econòmic i polític del règim esgrimint una agressió exterior. El segon és “a l’egípcia” simulant el que va passar a Egipte durant la primavera àrab, on l’exèrcit va optar per desbancar Mubarak a fi de mantenir part del seu poder i negociar una lleu obertura. El tercer és “a la polonesa”, emulant el trànsit que va guiar el llavors president Jaruzelski per desmantellar l’antic règim comunista i oferir a l’oposició i a la jerarquia del seu partit una sortida. I la quarta i última és un escenari “a la iraquiana”, on algunes potències internacionals articulen una coalició a fi d’enderrocar un règim que no és del seu grat, malgrat l’elevat cost humà i geopolític que pot representar.

Davant aquesta casuística ens podem preguntar com pot condicionar el reconeixement de Juan Guaidó com a president legítim de Veneçuela per part d’una dotzena de països de la UE, afegint-se al que ja han fet els Estats Units, el Canadà i la majoria de governs llatinoamericans agrupats en el Grup de Lima. Segons la meva opinió, aquesta decisió decanta la probabilitat que es donin el primer i l’últim dels escenaris assenyalats més amunt.

L’escenari de la "cubanització" és obvi, ja que qualsevol govern del món que rep amenaces externes activa la retòrica nacionalista i apel·la a la necessitat de fer pinya per resistir. L’altre escenari “a la iraquiana”, tot i que sembla improbable, no s’ha de descartar. No es pot obviar un escenari “a la iraquiana” perquè si el reconeixement de Juan Guaidó suposa que els governs que el recolzen li donen recursos en concepte d’“ajuda humanitària”, aquest haurà de fer-la efectiva d’alguna manera i necessitarà espais físics (territori) per organitzar la logística.  I aquests espais només poden ser els territoris fronterers de Colòmbia i el Brasil, els presidents del qual Duque i Bolsonaro estan més que disposats a oferir.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En el cas que es donés aquest últim escenari, el govern de Veneçuela podria interpretar fàcilment que els seus veïns l’agredeixen i no seria forassenyat preveure l’inici d’una escalada militar. Amb això s’obriria una dinàmica bèl·lica que recorda la guerra freda i, en concret, la crisi centreamericana dels anys 80, on les dues potències hegemòniques es barallaven a través dels petits països de l’istme. Recordeu que en aquells anys, el Congrés nord-americà aprovava partides milionàries en concepte d’“ajuda humanitària” que anaven a les mans de la Contra nicaragüenca establerta a Hondures, i que la major part de la despesa era per a armament.

El que s’ha exposat aquí sembla demencial, però si tenim en compte que Veneçuela és un dels països amb més reserves de petroli del món i que el president dels Estats Units és impredictible, no hi ha res descartable. En aquesta conjuntura hauríem d’esperar de la UE una mica de seny i independència respecte de les decisions de Trump.