Anar al contingut

La política dels extrems

Massa foc (i gel)

Massa foc (i gel)

Toni Aira

Al seu llibre 'Massa foc', l'acció del qual se centra a finals del segle XV, Vicenç Villatoro construeix diàlegs que s'identifiquen clarament com de rabiosa contemporaneïtat

Ara que ja sabem que la data elegida per HBO per estrenar l’última temporada de la sèrie 'Juego de Tronos’ serà el 14 d’abril, em passen pel cap els components principals del títol de la sèrie de novel·les que va donar lloc a aquest fenomen audiovisual: 'Cançó de gel i foc'. El gel i el foc, que sens dubte protagonitzen el relat polític d’aquests temps d’extrems que ens envaeixen la política a nivell 'glocal', com diria el professor Manuel Castells. A nivell global i local. Del fenomen Donald Trump al procés, passant per Vox i el 'brexit'. De la decepció per Emmanuel Macron a l’amenaça de Jair Bolsonaro. Del fred polar de la política cansada que tanta desconfiança i desafecció ha generat, al foc abrasador del populisme agressiu i xerraire que més viralitza i que dona sorpreses a les urnes. Però la sorpresa seria relativa si atenguéssim antecedents que ja abans ens van incendiar la política via integrisme. D’alguns en fa molt, d’altres no tant.

Claus que ens expliquen la convulsa actualitat

L’escriptor i periodista Vicenç Villatoro ens ha regalat, per als que tenen ganes de qüestionar-se actituds (de propis i estranys) a la recerca de claus que ens expliquin la convulsa actualitat, un llibre que paradoxalment (o no) no centra la seva acció a finals del segle XV: 'Massa foc. Diàlegs extremadament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel' (Pòrtic). I allà, a la Florència dels Medici, en un context ric i culte, però alhora corrupte, violent i que entra en crisi (¿els sona?), ens novel·la un intercanvi entre dues personalitats de pes, que contrasten dues visions del món que també col·lapsen en l’epicentre de la batalla pel poder en l’actualitat. Hi ha diàlegs que Villatoro sap construir hàbilment com si es donessin en un context de fa 500 anys, però que valen (i s’identifiquen clarament) com de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.

Allà on l’important dominic Savonarola diu “Déu”, hi posin “Constitució”, “Poble”, “Unitat” o ics (triïn, desafiïn-se), i veuran com serveix per a diferents vores polítiques, separades avui per oceans de demagògia i incomprensió. El seu contraopinant Maquiavel, “pare fundador” de la Ciència Política moderna, pretén respondre amb mètode la flamarada.

La política dels extrems

Per exemple: “–¿Per fer complir la vostra llei, destruireu la pau entre els florentins? –Fer complir la llei importa més que preservar la pau. –¡I jo que pensava que havíem fet la llei precisament per preservar la pau!– La llei és per fer el bé. I imposar-lo, si és necessari, per la força. –La llei és per limitar el mal. I ha d’aturar-se quan provoca més mal que bé. –La llei de Déu, vull dir. –La llei dels homes, vull dir jo". Fa cosa d’un any, al Congrés dels Diputats es va escoltar un portaveu parlamentari dir allò de: “Les lleis, encara que siguin injustes, han de complir-se”. En la línia de: “La lletra amb sang entra”, aplicat a la política en ple conflicte i com suposada genial resposta moderada a la radicalitat dels adversaris polítics.

Un altre gran moment del llibre amb ancoratge en l’actualitat: “–¡Al govern de la ciutat, que Déu ens protegeixi dels purs! –Jo reclamo la puresa. –Doncs jo temo els qui la proclamen. Els vostres purs o els purs que s’alcen contra vos. És igual”. És la política dels extrems, del “parlar alt i clar”, que dona retuits a Twitter i 'likes' en altres xarxes, però que redueix la política a un carrera per l’asseveració més contundent, i poc més. Un alleujament que ofega el debat, perquè quan algun participant en aquesta carrera vol baixar perquè no pot seguir el ritme o atrapar els puríssims, rep ració doble de càstig, acusat de traïció i sense prou credibilitat per assenyalar aquells amb qui competia fins fa poc i que ara l’estigmatitzen.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Avui, passats els segles i salvades totes les evidents distàncies, el que més s’estén entre els més populars propagadors de la política i de l’activisme radical és la contraposició entre una passió equiparada gairebé automàticament amb la veritat, davant la reflexió que s’assembla a càlcul i a inacció o conformisme amb un context (això sí, efectivament) francament millorable. Ara, els Maquiavels d’avui ja poden defensar sobre el paper el retorn als valors cívics i patriòtics de la vella República clàssica, però amb el seu mètode (o amb la perversió d’aquest) a molts ens van gelar el cor. I allà continuem encallats.