Anar al contingut
Magdalenes i ambició política de Carmena

Magdalenes i ambició política de Carmena

Gemma Robles

L'alcaldessa ha enervat amb el pla per estendre amb Errejón el seu projecte local a la Comunitat

Els que fomentaven la seva imatge de dòcil i amable ara parlen de traïció, i davant d'això la jurista somriu

Íñigo no és Manuela". Aquesta frase tan òbvia com feridora per a un dels esmentats va ser escrita per Pablo Iglesias el 17 de gener. Errejón, aquest Íñigo que no és Manuela (Carmena), acabava d’anunciar que es presentaria a les autonòmiques del maig amb la plataforma creada per l’alcaldessa, ‘Més Madrid’, i no amb la seva organització. La notícia va obrir ferides del passat mal cosides en el partit morat i en va evidenciar d’altres de noves encara més sagnants. Des d’aleshores no hi ha jornada en què aquesta crisi no ofereixi detalls sorprenents, com ha anat relatant aquest diari, amb la lupa ara en el segon assalt en què estan immersos Iglesias i Errejón: després dels atacs inicials, arriba l’intent de negociació preelectoral. Tan complex com interessant. 

El paper de Carmena mereix capítol propi o llibre complet en aquest terratrèmol polític. Perquè Íñigo no és Manuela, no (expressió amb què Iglesias justifica que Podem no presenti rival a l’alcaldessa a l’ajuntament, encara que és possible que sí a Errejón a la regió), però Manuela tampoc es redueix al personatge amable i dòcil que els que la van animar a anar a les urnes van pensar que era. És molt més. Per a les coses bones i per a les dolentes. La seva imatge de professional en edat de jubilació, que regala magdalenes als seus adversaris i que porta fets de casa plats amb què complimentar convidats al palau de Cibeles, és real. Tant com la de la dona amb ambició d’influir en la política madrilenya més enllà de les fronteres del municipal, que ha enervat –i preocupat– a partits de tall tradicional.

Carmena somriu davant de tants escarafalls. Els primers van arribar per la seva decisió de complir al peu de la lletra el seu avís que, si repetia, elegiria del primer a l’últim els integrants de la seva llista. I que regnarien les seves normes. Era això o l’adeu. Iglesias ho va sentir de la seva boca. A alguns els va semblar que això era imposar, no negociar.  Segurament ells, com Iglesias, van pensar que Madrid bé valia el sacrifici i que, tard o d’hora, es trobarien dreceres perquè gent de la seva confiança –com l’ex-Jemad Julio Rodríguez– guanyessin pes en aquesta candidatura. Que calia garantir la millor aspirant possible. Que ja reconqueririen terreny. No ha sigut així. De fet, ha sigut pitjor que el pitjor dels malsons polítics del cap de Podem, perquè Carmena no li donarà ni aigua al local (com Ada Colau) i, a més, li ha trencat els esquemes anunciant que expandeix el seu projecte a la comunitat, de la mà d’Errejón.

L’entorn de l’alcaldessa parla d’embafament. I de fórmules guanyadores. A Podem o a IU hi ha qui apunta atraïcions  i apropiació del mèrit aliè. "Ella s’ha emportat tots els titulars". Sí. Els dolents, també. La reputada jurista es va presentar a les eleccions del 2015 amb Ara Madrid, una variada amalgama de l’esquerra madrilenya. Abans de tenir despatx oficial, Carmena, que va ser advocada laboralista pròxima al PCE i CCOO i va aprendre de les seves penes, va saber que un equip que li venia donat li faria tenir mal de cap. Així va ser. Ara és ella la qui provoca migranyes.