Anar al contingut

CONVULSIÓ AL PAÍS CARIBENY

Veneçuela no cap en un tuit

Carlos Garcia Rawlins

Veneçuela no cap en un tuit

Ramón Lobo

Tenir dos presidents sempre és una mala idea: augura un enfrontament civil i dificulta qualsevol sortida negociada

Veneçuela no és Nicaragua. A Managua tenim un antic revolucionari convertit en dictador; hi ha més sandinistes a l’oposició que al poder. Veneçuela és més complex, i perillós. Hi abunden el petroli i la divisió. Els moviments dels EUA, Rússia i la Xina redueixen el conflicte a un banc de proves de la seva nova Guerra Freda.

Tenir dos presidents –Nicolás Maduro i Juan Guaidó—sempre és una mala idea. Augura un enfrontament civil i dificulta qualsevol sortida negociada. Els militars, que ja controlen l’empresa petroliera estatal PDVSA, seran la clau. S’han convertit en un poder en si mateix atesa la debilitat de Maduro. Com va passar a Egipte després de la caiguda de Mubarak, el febrer del 2012, no regalaran el seu negoci. El defensaran amb les armes. Parlem de la cúpula militar.

PSVSA també és important per explicar el paper dels EUA. Veneçuela podria ser un negoci per a les seves empreses. Algunes, com la cèlebre Halliburton (Iraq, Cheney), han perdut diners per la reducció dels trepants i els impagaments. Veneçuela té les reserves petrolieres conegudes més grans. Segons Business Insider, podria proveir ella sola al món durant nou anys i dos mesos (dades de consum global el 2013).

Règim enrocat

Nicolás Maduro no és Hugo Chávez. Li falten el seu carisma i ‘auctoritas’. Des de l’aparició de l’ocellet ha donat mostres sobrades de limitacions polítiques. Per sostenir-se en el poder va violar la Constitució que va deixar Chávez en herència al bloquejar –amb abús de poder– el referèndum revocatori que pretenia fer-lo fora seguint els cursos legals. Al perdre aquesta via, l’oposició es va fer fora i el règim es va enrocar. Parlar de dictadura és prematur. A les dictadures com l’Aràbia Saudita, també banyada en petroli, no hi caben les manifestacions ni l’oposició. Però són en aquest camí.

Chávez va ser la resposta als 40 anys de robatori dels partits d’Acció Democràtica i COPEI. Carlos Andrés Pérez, socialdemòcrata, president dos vegades, té el rècord nacional. Contra el seu govern es va alçar el llavors tinent coronel Chávez el febrer de 1992. El cop va fracassar, però va canviar Veneçuela per sempre.

Després de purgar presó i ser indultat, va entrar en política. Chávez va ser president entre el 1999 i el 2013, data de la seva mort. Va guanyar totes les eleccions, inclòs un referèndum revocatori, però no va aconseguir el recolzament per canviar la Constitució. Va ser la seva única derrota. La netedat de cada una de les convocatòries va ser avalada per diferents observadors internacionals.

Ocasió perduda

Era un somiador que va cometre errors com una casa: no aprofitar el petroli per sobre dels cent dòlars per professionalitzar la funció pública i que l’Estat, no el seu moviment, portés el pes de la lluita contra la pobresa i l’analfabetisme. El més important dels errors va ser endeutar el país, una mala pràctica que comença en Carlos Andrés Pérez.

Maduro va heretar errors estructurals i un petroli a la baixa. Afegiu-hi la seva incapacitat i el boicot empresarial per tenir una explicació de l’enfonsament econòmic d’un país ric. Només Síria ha tingut una caiguda del PIB superior a la de Veneçuela. A més hi ha la hiperinflació i l’èxode de desenes de milers veneçolans a Colòmbia, l’Equador, Perú i el Brasil. Els diners fa temps que són a Miami. El dels dos bàndols.

En l’oposició conviuen la dreta ultraliberal, els fills i nets del saqueig dels 40 anys, el centre, la socialdemocràcia, l’esquerra i els postchavistes. Li falta la cohesió ideològica i de capacitat per integrar al seu discurs els pobres i els negres. Si haguessin desenvolupat una oferta inclusiva podrien haver-se atret una gran part dels veneçolans. Estaríem, en aquest cas, en una situació similar a la de Nicaragua: la majoria contra una camarilla.

Rebuig total

L’oposició no rescata el millor del chavisme perquè el rebutja en la seva totalitat. És una cosa de pell. Hi abunda el racisme i el classisme. Més d’un milió de pobres van aprendre a llegir i escriure durant el mandat de Chávez. Per això molts saben que Maduro és un problema, però no es fien de l’oposició.

Que Juan Guaidó es declari president és una jugada audaç, i arriscada. No deixaria de ser un envit intern si no hagués saltat Trump amb una rapidesa que sona a conspiració pactada. Seria un problema si aquest model s’estengués en les dictadures amigues.

Tot és un bast càlcul en què no cotitzen els drets ni les persones. Els que s’omplen la boca amb Veneçuela defensen el contrari a Catalunya, o recolzen règims com el de Riad. Atiar l’incendi veneçolà buscant rèdits electorals a Espanya no els fa millors que Maduro. Veneçuela es mereix un altre govern; també es mereix un altre tipus d’amics.