No existeix el model d'ensopegar

La literatura, en vers i en prosa, ha produït una llarga sèrie d’elogis a la diversitat de l’ésser humà. Ulls diferents, somriures diferents... Però no conec cap poema dedicat als peus. És evident que els peus són uns "instruments" físics que han aconseguit rarament entrar en l’àmbit de la bellesa. Els peus i les cames han anat més enllà, s’han imposat per la utilitat. I, naturalment, ha aparegut l’estètica.

Ara es té en compte l’elegància d’unes cames, i fins i tot un possible potencial d’erotisme. Hi ha qui domina perfectament un suggestiu "joc de cames". Naturalment, continuen existint les "cames-columnes", que garanteixen una bona solidesa, un suport del cos.

Els joves avancen amb absoluta confiança quan caminen, mentre que els vellets tenen l’ajuda d’un bastó, que els fa la funció d’una tercera cama. Que jo sàpiga, els animals no necessiten adoptar un tercer suport, confien en els que els ha donat la naturalesa: dos, quatre, cent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan jo feia caminades per territoris rurals, potser m’hauria anat bé disposar d’una cama de reserva i potser també, d’aquesta manera, hagués disminuït la fatiga. Ara que ja soc tan vell, alguns amics em diuen: "Quan surts de casa a caminar, ¿no t’aniria bé portar un bastó? Caminaràs més segur". M’hi insistien tant que un dia vaig decidir provar-ho, però resulta que amb el bastó m'entrebancava, cama i bastó. Devia ser un espectacle ridícul. 

Sempre m’ha agradat l’etimologia, i ara m’ha vingut a la memòria la paraula 'bastonada', un càstig violent, i els bastons de luxe que porten els papes i els generals. Els seus són bastons de luxe i símbols d’autoritat.  M’agraden més els bastonets que en alguns cafès acompanyaven les begudes per poder-les remenar.