El camí de les quatre cantonades

Les nits d’hivern haurien de ser tranquil·les, sovint silencioses. Parlem de la calma de la nit, però aquesta expressió no és del tot certa. En alguna vall, al modest món rural, es pot tocar el silenci. Potser el suau rumor de l’aire que passa, el toc d’una campana. També a la nit, quan escric aquestes línies, el silenci va imposant-se, però mai ho fa del tot. Sempre hi ha alguns sorolls espaiats, que se senten una mica llunyans. I quan s’aparta el cotxe, o la moto, que ho fa de pressa, el silenci torna, poderosament.

Segur que hi ha algun lloc on la vida batega, per fer el bé o per fer el mal. Però també penso que durant la nit igualment hi ha vida. En algun lloc que segurament se m’escapa. I molt aviat retorna un soroll, el d’un camió que està fent la seva feina. O potser el soroll d’una ambulància que té pressa, i molt bé que fa saltant de xamfrà en xamfrà. I quan ja no la sento, no puc evitar pensar si haurà arribat a temps al seu destí. I llavors, durant uns moments, em quedo com buit, i torno a veure davant meu l’Olivetti que anava recollint tot allò que jo escrivia. I teclejo, i m’equivoco, és clar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

He de començar, i no sé per què recordo la cançó anglesa 'Begin the beguine'. Quan jo tenia algun coneixement de l’anglès, sempre m’havia cregut que aquesta frase volia dir: "Tornar a començar". I això no és així. El beguine és una dansa, un ball semblant a una rumba lenta que va ser popular als anys 30. Hem de salvar la vida pas a pas. És per aquest mateix motiu que no hem de pensar ni posar-nos sempre en el pitjor. I si sabem dominar les quatre cantonades, el viatge sempre serà segur perquè el trajecte l’hauràs decidit tu.

No paris mai de teclejar. Al cap i a la fi, la màquina sempre t’espera, tot i que no li agradi allò que tu dius.