País en crisi busca líder fort

El mes de novembre passat els guardacostes russos van capturar tres vaixells de l’Armada ucraïnesa que pretenien creuar l’estret que separa el mar Negre del mar d’Azov. El Govern d’Ucraïna va considerar que aquest incident era el preludi d’una invasió russa i va promulgar la llei marcial en una àmplia zona del país. Males llengües van interpretar que la llei marcial era una sobreactuació del president Petró Poroixenko, interessat a accentuar la tensió amb Rússia per mobilitzar els seus votants de cara a les eleccions presidencials del pròxim 31 de març.

Poroixenko no és el primer mandatari europeu que atia la confrontació per obtenir avantatges electorals. I tampoc serà la primera vegada que la confrontació produeixi el resultat oposat: les enquestes publicades després de la picabaralla amb Rússia mantenen Poroixenko en tercer o quart lloc, molt lluny de la favorita Iúlia Timoixenko.

¿Per què ressorgeix Iúlia Timoixenko?

Amb Poroixenko sembla que es repetirà el que va passar amb Víktor Iúsxenko. Aquest polític va arribar a la presidència d’Ucraïna arran de l’anomenada Revolució Taronja del 2004. Però el 2010, el llavors aclamat líder es va presentar de nou a les eleccions presidencials i va aconseguir un exigu 5% dels vots. Poroixenko va aconseguir la presidència després d’un altre d’aquests episodis traumàtics en la història del país:l’Euromaidan  del 2014. Ara tot pinta que després de cinc anys de presidència s’haurà d’acontentar amb una xifra que pot rondar el 10% dels vots.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Què ha passat en aquests cinc anys perquè el 55% dels vots del 2014 s’esfumin? Bàsicament dues coses: Poroixenko no ha sabut o no ha volgut resoldre la crisi al Donbass, on persisteix una guerra larvada que té farta tota la població d’Ucraïna, i sobretot no ha aconseguit avenços significatius en la lluita contra el principal llast que arrossega el país, que no és la seva conflictiva relació amb Rússia sinó la corrupció. Segons Transparència Internacional, el 2017 Ucraïna ocupava la posició 130 al’índex de corrupció percebuda, més o menys a l’altura de Gàmbia, Myanmar (Birmània) o Sierra Leone. A l’Índex de Democràcia del 2018, figura en la posició 84 (de 167) i no arriba ni tan sols a la consideració de “democràcia defectuosa”.

En aquest context, Iúlia Timoixenko no és precisament una líder nova. Aquesta supervivent de la Revolució Taronja, primera ministra amb Iúsxenko, rival de Víktor Ianukóvitx en les presidencials del 2010, empresonada per la seva ordre entre el 2011 i el 2014, no va surfejar bé l’ona de l’Euromaidan i va naufragar en les presidencials del 2014. ¿Per què ressorgeix ara a les enquestes? Els ucraïnesos caminen buscant el líder decisiu que Poroixenko no ha sigut i sembla que apostaran pel dolent conegut, tot i que calgui rescatar-lo de la paperera de la història. Si Timoixenko guanya finalment les eleccions del 31 de març caldrà veure si durant el seu mandat és capaç d’arreglar allò d’Ucraïna, o si és una presidenta de transició cap al nou lideratge que està demanant a crits el país.