IDEES

Un gravíssim problema de fàcil solució

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46492101 barcelona  9 01 2018 el director de bcnegra  carlos zan n  i190121163414

zentauroepp46492101 barcelona 9 01 2018 el director de bcnegra carlos zan n i190121163414 / JOAN CORTADELLAS

No una sinó dues vegades vaig estar a punt d’ocupar el càrrec que amb tant encert gestiona en Joan Subirats com a comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. De cara a la segona, vaig convèncer en Miquel Roca perquè assumís la solució (i hauríeu d’haver vist la cara del president Pujol quan el 'seu' candidat la proclamava). Així doncs, hi ha solució. Que ningú s’hagi atrevit mai més a posar-la en pràctica i molts ni tan sols a imaginar-se-la no significa que no sigui l’única que depèn d’una sola voluntat: la de l’alcaldia.

L’Ajuntament de Barcelona dedica molts esforços a subvencionar equipaments culturals de tots els catalans 

Notícies relacionades

Hi ha dues maneres de definir el problema. La bona i la que tothom assumeix però és incorrecta. La pertinent comença per reconèixer, i aplaudir, l’esforç en cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre ha estat extraordinari i ho continua sent. 90 euros per habitant i any donen per molt sobre el paper però, ai las, per molt poc en la realitat. El fet es deu a la persistència acrítica d’un fenomen únic a Europa: el consistori de la capital dedica una part substancial dels seus esforços a subvencionar els equipaments culturals de tots els catalans. Sota el franquisme tenia tot el sentit del món. Als primers anys de les estretors autonòmiques, doncs potser encara. Però és un despropòsit des de fa molts anys.

No cal esmentar París o Berlín. ¿Qui paga el Capitoli, el teatre de l’òpera de Tolosa del Llenguadoc? No la Ville sinó l’Estat francès. ¿A sant de què? Perquè és nacional. Que Barcelona destini tants i tants milions d’euros dels barcelonins a equipaments que són de tots els catalans no té cap sentit. Cap. Ajuda a condemnar les grans institucions al raquitisme –per dissolució de responsabilitats– i capa la capacitat cultural transformadora de l’Icub. La solució: deixar de pagar des de Barcelona, avisant d'un any per l'altre, tot el que no sigui municipal. I si la Generalitat no pot mantenir dignament els equipaments nacionals, que assumeixi la responsabilitat de tancar-los. No ho faria mai.