Anar al contingut

Anàlisi

Barcelona, ciutat ostatge

ELISENDA PONS

Barcelona, ciutat ostatge

Jordi Mercader

L'Administració no disposa de competències ni mecanismes legals per pressionar els vaguistes i convèncer-los que portin les seves queixes a altres escenaris

El conflicte entre els drets dels taxistes  i els dels conductors de les plataformes VTC ve a remarcar un problema de fons: l’aprensió dels governants  a exercir l’autoritat conferida democràticament, especialment quan afecta la llibertat de moviment a l’espai públic. Com a conseqüència d’aquesta actitud, Barcelona s’ha convertit en l’escenari predilecte dels qui aspiren a universalitzar la seva lluita. Quan passa això, les autoritats simplement confien que els barcelonins congelaran els seus drets en nom de la tolerància envers els drets dels vaguistes.

Contra l’Administració i els administrats

Els taxistes van comprar unes llicències, obligats per l’Administració, aquesta, a canvi, els va assegurar que els protegiria de la llei de l’oferta i la demanda per sempre en la prestació d’aquest servei.  No obstant, la desregulació es va obrir camí i hem vist caure monopolis gegants al sector de les telecomunicacions. L’Administració que els va cobrar no sap què fer, i ells es regiren contra ella i, de passada, contra tots els administrats, obviant que el dret de vaga no porta associat el privilegi de poder prendre ostatges, per molt legítima que sigui la causa que es defensi.

Per què, es diran els taxistes i els conductors de vehicles de transport amb conductor, no podem nosaltres paralitzar la ciutat com ho fan els Comitès de Defensa de la República. I una mica de raó tenen. Alguns governants, i una part de l’opinió pública, no ho veuen exactament igual. El conseller Damià Calvet ja ho ha dit, el país no es pot paralitzar; en cas de no ser pels meus, s’entén. Però Barcelona està atrapada. A la plaça de Sant Jaume uns i altres s’observen, esperant a veure qui és el primer en reclamar-li a l’altre la restauració de la normalitat ciutadana, la lliure circulació de vehicles, alhora que es garanteix l’expressió pública de la vaga.  

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’exercici de l’autoritat davant l’ocupació del carrer en defensa de drets planteja un seriós compromís als polítics. La passivitat se sol argumentar en la prudència, apel·lant a la proporcionalitat de la intervenció per no provocar mals majors. El dubte metòdic entre la justícia de la causa dels mobilitzats, els perniciosos efectes col·laterals de la protesta i les conseqüències d’una actuació policial sol desembocar en parsimònia.

Ningú espera que mil grues desallotgin la Gran Via i la Diagonal de cotxes mal aparcats, però ningú es pot creure, tampoc, que el conjunt d’administracions del país no disposin de competències i mecanismes legals per pressionar els convocants de la vaga i convèncer-los que portin les seves justes queixes a altres escenaris menys perjudicials per a la mobilitat, el comerç i la tranquil·litat de la resta de mortals. El risc de governar, espanta; i això ho nota qualsevol vaguista.