¡Hola, Kondo!

En una escala del 0 al 10, en la qual el 0 seria Marie Kondo i el 10 seria aquella habitació de Joan Brossa farcida, folrada, inundada de llibres i papers, jo em situaria en el número 8. És a dir, la japonesa pulcra, si mai vingués al meu pis, faria aquella cara de satisfacció extrema quan arriba a casa d’una família, comprova el desordre i exclama: "Oh, quin desordre", amb un cert aire d’orgasme. "No pot ser que sigui tan feliç", sembla que digui aquesta noia tan fina i tan feliç, disposada a repartir la felicitat entre els humans a partir de l’establiment de l’ordre. És a dir, a partir de la renúncia a tot de coses inútils i supèrflues que, això sí, s’han d’acomiadar amb ritual oriental per tot allò de bo que t’han proporcionat al llarg de la seva existència material. ¡Adeu, samarreta estimada! ¡Adeu, abric que em vas abrigar tant!

El problema, per descomptat, arriba quan s’ha de prendre una decisió. No pas a la cuina o al lavabo, sinó amb aquests famosos 30 llibres que són el màxim de literatura que la Kondo admet. He de dir que no hi ha cap samarreta ni cap abric que m’hagin proporcionat tanta felicitat com els set vegades 70 llibres que ara tinc a la memòria. Els necessito a prop. Ho sento, amiga meva. Com a molt, et concedeixo allò que deia Auden. Si anés a una illa deserta, m’hi enduria un diccionari, "font d’infinites lectures". Però no visc en una illa deserta. Aquest és el tema, Kondo.