Anar al contingut

Imatges del passat

Personal i intransferible

JOAN PUIG

Personal i intransferible

Rosa Ribas

Per sort, hi ha moments d'altres èpoques, imatges i records que són només nostres, sense les xarxes socials que tot ho fan públic

Aquests dies estic escanejant velles fotografies en paper per conservar-les en format digital. Un treball ja per si mateix lent que s’alenteix encara més perquè provo de recordar on i quan van ser fetes aquestes imatges. Hi ha grans llacunes, èpoques de la meva vida de les quals amb prou feines conservo imatges fotogràfiques, o perquè no n’hi va haver o perquè se les va quedar una altra persona o potser es van perdre en alguna mudança. O potser les vaig tirar.

És sorprenent que poques són si les comparo amb la gran quantitat de fotos que tinc ara al mòbil de qualsevol trobada amb amics, de qualsevol viatge, de qualsevol esdeveniment.

Adolescència gravada

Sé que hi havia també algunes, molt poques, gravacions de la meva infància i la meva adolescència. Recordo unes cintes de magnetòfon en què els meus germans i jo, molt petits, cantem a plens pulmons al micròfon. Es van perdre també les innombrables cintes de casset que la meva amiga Angélica i jo gravàvem en la nostra adolescència. Eren radionovel·les de «producció pròpia» en les quals posàvem totes les veus, els efectes de so i la música. Una vegada vam tenir fins i tot una artista convidada, una noia que sabia imitar molt bé el so dels dofins. No hi havia un paper per a un dofí en la història que havíem pensat. En poques històries sol haver-n’hi, la veritat, però el vam introduir només per poder gravar-la. Vam descobrir així l’elasticitat de la ficció abans que les estrelles del ‘destape’ encunyessin allò de les «necessitats del guió».

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

De vegades m’agradaria tornar a escoltar les nostres veus i els nostres atacs de riure cada vegada que se’ns travava la llengua. Suposo que avui ho hauríem publicat a Youtube i seria molt fàcil trobar-ho a les xarxes. Però llavors ja no seria nostre. Seria públic i, com tot el que es fa públic a les xarxes, arrossegaria una lletja cua de comentaris ofensius embrutant-los i esborrant-nos per sempre el riure.

I, sobretot, no podria disfrutar moments en què n’hi ha prou que a la meva amiga li digui: "Fent flams" perquè ella es posi a riure. ¿Li veuen la gràcia? Segur que no. Ningú ho pot fer. Per sort. Perquè és una cosa personal i intransferible. És només nostre.