El mur amb Mèxic, una emergència presidencial

No existeix una emergència nacional. El que tenim és una emergència presidencial. Donald Trump està nerviós, i en té motius: la pista russa, les seves finances i una possible obstrucció a la justícia. El mar de fons és la seva particular manera d’exercir la presidència, que no agrada a tots els republicans, i menys des de les eleccions de novembre, en les quals es van detectar els riscos de continuar lligats a un personatge colèric i impredictible.

El mur, el seu mur, va ser un conill al barret de copa que va treure en les primàries republicanes i que va anar administrant amb habilitat durant la campanya electoral. Va quedar una promesa convertida en lema: “Construiré un mur i el pagarà Mèxic”. El seu últim cap de Gabinet, el general John Kelly, que va dimitir recentment, va reconèixer després en una entrevista que la idea de construir un mur es va abandonar en els primers mesos de la presidència.

Que Trump l’hagi recuperat ara i porti la batalla al límit, encara que el preu sigui tancar l’Administració, és un símptoma que se sent vulnerable. Ha convertit la seva baralla amb els demòcrates del Congrés, dels quals necessita el vistiplau pressupostari, en un combat de supervivència. ¿No havia de pagar-lo Mèxic? Recupera el mur quan se sent més fràgil. És l’assumpte que defineix el seu mandat, i d’alguna manera així és: el mur és una permanent cortina de fum plena de demagògia i xenofòbia.

Demagògia

Bill Clinton va començar el mur el 1994; George W. Bush i Barack Obama el van ampliar fins als 1.100 quilòmetres. El premi Nobel de la pau té, a més, el rècord de migrants deportats (2,8 milions). En un dels dos terços restants dels 3.139 quilòmetres de frontera no hi ha un mur físic perquè la dissuasió està en els deserts i en les altes temperatures. En aquesta ruta han mort més de 8.000 migrants des de 1998. L’altre terç està vigilat per càmeres, rajos X i sensors tèrmics, a més de més de 18.500 patrullers.

El diari The Washington Post va calcular que construir el mur promès per Trump costaria 25.000 milions de dòlars. L’obra tardaria anys a finalitzar-se i obligaria a la contractació de milers d’obrers (¿amb o sense papers?). Si fossin nord-americans –America first–, el preu es dispararia. No tothom accepta un salari d’esclau. Passa a Jaén, on es paga a 8,5 euros l’hora sota la solana per collir olives.

Més que una obra d’enginyeria és, de moment, una obra de demagògia política en la qual es barregen dades falses amb d’altres que no són del tot certes, cosa a què semblen abonades les extremes dretes, sigui als EUA, el Brasil, Hongria o Espanya.

Racisme i masclisme

El president vol un mur de ferro i molt alt, i que sigui “bonic”, que és la seva paraula favorita.  Una frase similar, que definia l’alçada del mur amb tocar el cel, la va pronunciar el 1924 el governador de l’estat de Geòrgia, Clifford Walker, en la convenció d’un grup de pacifistes i demòcrates de tota la vida anomenat Ku Klux Klan (KKK), l’organització racista per excel·lència dels Estats Units, responsable de milers d’assassinats, abusos i pallisses al sud del país. A David Duke, excap recent del KKK, li agrada molt Trump. És un sentiment recíproc.

El mur és una vella aspiració dels supremacistes blancs. L’Altre com a enemic. Abans era el negre sense drets civils (afroamericà en el llenguatge actual); avui és el mexicà, paraula que s’estén a tot el llatí. En campanya, Trump va dir que eren uns narcotraficants i uns violadors. És la lletania més o menys edulcorada que repeteixen els seus amics de la cadena de televisió Fox News, un canal qua agita el racisme, l’extremisme i el masclisme.

Una de les seves estrelles, Tucker Carlson, va dir fa poc que quan les dones guanyen més diners empenyen els homes a l’abús de l’alcohol i les drogues, i a un percentatge més alt de delinqüència, cosa que, al seu entendre, redueix el nombre de famílies en la pròxima generació.

El vot

Notícies relacionades

Revolució feminista a l'Índia

¿Per què es protegeix els fumadors?

Aquestes són algunes de les bestieses que poblen les xarxes socials, i que queden ancorades en la memòria col·lectiva dels menys informats, que són la majoria. En ells hi ha el calador de vots dels Trump i companyia. D’aquí la seva guerra contra els mitjans de comunicació. Suposen que al matar el missatger maten el missatge. La mala notícia és que ho estan aconseguint.

Per fer caure els murs mentals només hi ha una eina no revolucionària: votar. Perquè les minories surtin de la seva atonia necessiten un/a candidat/que generi il·lusió, i creure que la seva vida pot millorar. Fins ara, governi qui governi, el seu horitzó és feina, salari de misèria i silenci. A més de generar il·lusió és necessari ser creïbles.