nòmades i viatjants
Revolució feminista a l'Índia
zentauroepp46414045 topshot india police intervene as members of sabarimala ka190104163052
El primer motor del gran canvi que viu l’Índia en aquests mesos són els milions de dones que s’han fet fora per exigir els seus drets. Són dones valentes, que pledegen en els tribunals, les que estan sacsejant els fonaments d’una (in)cultura patriarcal que les manté condemnades a la invisibilitat des de fa segles.
El segon motor és el Tribunal Suprem, que a l’Índia exerceix també de Tribunal Constitucional. S’ha erigit en contrapès del govern nacionalista i conservador del Partit Bharatiya Janata, que des de 2004 utilitza el seu poder per assetjar els sectors més liberals de la societat.
Quatre dels seus 25 jutges han sigut decisius en aquesta mutació a causa del seu prestigi i influència sobre els altres. Han aconseguit que s’aprovin algunes resolucions progressistes que afecten drets socials i, en especial, les dones i els gais. Al setembre va legalitzar l’homosexualitat. Va ser una fita històrica que revertia una llei de la colònia britànica. En altres sentències va declarar inconstitucional el delicte d’adulteri i va anul·lar l’ordre que prohibia l’entrada de dones en edat de menstruar al temple de Sabarimala.
Obertura política
Des d’octubre, el president d’aquest Tribunal és Ranjan Gogoi, un dels quatre progressistes. És autor de frases que ens revelen el seu caràcter i compromís: “Els periodistes independents i els jutges que són sorollosos de tant en tant han de ser la primera línia de defensa de la democràcia”. En qüestions de seguretat nacional, el Tribunal ha sigut més conservador al donar per vàlides les iniciatives governamentals que reforcen el seu control de la ciutadania a través de les dades biomètriques, segons va denunciar Jayna Kothari a Open Global Rights.
Això és el debat politicoperiodístic, perquè a l’Índia una cosa és el que dicten els jutges i una altra la realitat. La tradició és per sobre de qualsevol llei. Per això és tan important el desafiament de dues dones menors de 50 anys, en edat de menstruar, que van entrar al temple Sabarimala protegides per la policia. Per aconseguir-ho van haver de moure’s de nit i vestides de negre. Va ser una operació secreta. Es van divulgar els seus noms, la qual cosa no és una bona idea.
En els incidents posteriors causats per ultres –homes i dones tradicionalistes– hi va haver diversos morts i desenes de ferits. Tots els partits van criticar la decisió del Suprem i l’entrada de les dones en un recinte sagrat.
En l’Estat del sud de Kerala, on es troba Sabarimala, mana el Partit Comunista. El cap del Govern, Pinarayi Vijayan, va dir no tenir cap altra alternativa que complir la resolució del Tribunal. Per una vegada, sembla que la llei ha sigut més forta que la tradició. No cantem victòria: els radicals només han perdut una batalla; la guerra no ha acabat.
Vijayan ha comptat amb l’alè de cinc milions de dones que van formar a Kerala una cadena humana de 620 quilòmetres, tres més dels 617 que separen Barcelona de Madrid. No va ser una cadena de braços estesos, sinó de dones espatlla amb espatlla que demandaven el compliment de la sentència. Van participar funcionaris i membres del govern local. No és un assumpte religiós, té a veure amb la igualtat entre homes i dones.
Auge del feminisme
El moviment Me Too no és aliè al tomb que es viu a l’Índia. Els ha injectat l’energia que ha permès a les dones índies estripar el seu paper decoratiu per exigir els seus drets. Diversos escàndols de violació grupal i d’actuacions policials i de jutges permissius van crear un ambient d’ira, un ja n’hi ha prou col·lectiu. A l’Índia, les dones són com les sufragistes britàniques i nord-americanes, unes pioneres.
Diversos països africans són exemple d’inclusió, sobre tot Etiòpia que té per primera vegada una presidenta (Sahlework Zewde), i un gabinet paritari. La ciutadania ho ha assumit amb normalitat, també el fet que una dona sigui ministra de Defensa.
Notícies relacionadesA l’Índia –com succeïa a Espanya en altres temps; ¿eren altres temps?– està en joc el poder dels religiosos, la seva capacitat d’interferir en la vida de les persones i en els assumptes de l’Estat des de llocs per als quals no han sigut elegits a cap urna.
El feminisme, sigui a Kerala o a Andalusia, no pretén eliminar l’home, només vol igualtat: mateix salari per a treballs iguals, i drets ciutadans bàsics, com que un NO és un NO en qualsevol idioma, diguin el que diguin els ultres, els sacerdots que diuen estar en contacte amb el més sagrat. L’essència de tota democràcia és la igualtat d’oportunitats. Es tracta d’una vella batalla entre les Llums i les Ombres. Així portem uns quants segles, entre el científicament demostrat i el negoci de l’imaginari.
