La suportable incomoditat dels parisencs

Per prescripció de la reumatòloga, m’he vist impel·lit a caminar quilòmetres amb pas ferm. Després de Barcelona, el lloc més apropiat és París, no perquè sigui una ciutat còmoda com la nostra per desplaçar-s'hi sinó per una raó ben senzilla: si temps era temps París bé valia una missa, ara val el munt d’incomoditats innecessàries que exigeix com a tribut.

Abans, una observació comparativa. Els carrers i el metro de Manhattan semblen un mostrari d’obesos, deformes, lletjos, lletges i culs estratosfèrics. A París, també multicolor, és el contrari. A París, tothom és àgil, atlètic. Hi ha pocs vellets, poques talles amples i poques persones amb mobilitat reduïda. Els que hi veuran solts solen ser turistes. ¿Misteri? Tots els fenòmens, i més si són humans, tenen una explicació.

Edificis de cinc o més plantes sense ascensor 

Comencem la relació d’incomoditats per les voreres del Marais, el barri que va del Beaubourg a la Place des Vosges que els gais i els jueus van posar de moda en comandita als anys 80. Carrers i voreres estrets, irregulars en tots sentits, de manera que el vianant s’ha d’aturar sovint per cedir el pas o baixar a la calçada, sempre molt més ampla del que cal als cotxes per circular-hi. La solució són les plataformes que minimitzen la diferència entre vorera i calçada. Els conductors s’hi adaptarien de seguida, perquè ja conviuen amb els vianants. No l’adopten per desconeixement sinó perquè prefereixen la incomoditat. Barrera selectiva.

Que fora dels bulevards les voreres s’eixamplin i estrenyin és habitual. Més incòmoda és encara la falta d’escales mecàniques al metro Encara que en aquest punt París ha millorat, les escales convencionals, les que exigeixen una bona preparació física perquè sovint són interminables, superen encara, i de llarg, el 50%. Per agafar el metro has d’estar en forma. Si no ets esportista no traginis una maleta o un cotxet de criatura. Barrera selectiva.

París destaca també pel nombre d’edificis de cinc plantes o més sense ascensor. Cal tenir en compte que és l’única entre les grans ciutats europees que mai ha estat bombardejada ni ha sofert cap gran incendi o desastre natural. El fet, unit a la perdurabilitat dels dos materials de construcció predominants, l’excel·lent roure francès, i no cal dir la pedra fàcil de tallar, comporta que les cases de París suportin el pas dels segles amb tota impertorbabilitat. Venerables escales, serpentejants i boterudes, i poques ganes de destrossar-les per introduir un minúscul ascensor. Sovint són els joves i els no tan joves dels pisos de dalt els que s’hi oposen.

Poc 'top manta' i cap sensació d’inseguretat

Una altra incomoditat per a la gent no contaminada que els parisencs accepten, no se sap si amb la fe del convers o per hipocresia, és l’etiqueta bio. Primer va ser el gimnàs. Ara el bio. Si no vols bio ves-te’n a la 'banlieue'. Si no vas al gimnàs i no t’alimentes bio no aguantaràs les llargues cues al carrer per accedir als equipaments culturals.

En canvi, hi ha molt poc 'top manta' i cap sensació d’inseguretat. Patrulles de tres d’uniformats –de camuflatge, perquè se’ls vegi més i fer més por– amb les armes a punt als llocs estratègics, sí. Guàrdia Urbana a la vista, res. La gent és prou civilitzada i s’organitza, però quan la policia és cridada compareix de seguira.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿I els 'armilles grogues’, que no incomoden amb les seves manifestacions? Els Camps Elisis, com la rue Rivoli, són un territori amablement cedit pels parisencs als forasters. Els meus interlocutors, cultes i irònics, critiquen Macron  per haver ficat la pota i desafiar en comptes de dissimular. La factura, es resignen, l’hauran de pagar ells. Els ‘armilles grogues’ no són ben vistos per una senzilla raó: "A París no hi ha cap pobre". Ni cap obès. Ni cap lleig. Ni cap parisenc amb un IQ (quocient intel·lectual) per sota del 130. Barreras selectives.

L’última de les incomoditats suportables és la invasió de la 'trottinette' o patinet elèctric compartit. Tot just comença i n'hi ha una escampadissa increïble. A més de les bicicletes (camp en el qual les companyies privades es mengen el terreny del Velib públic) han desembarcat fins a sis empreses de lloguer de 'trottinettes'. Per si ets curt de vista i no ensopegues amb cap, l’aplicació al mòbil et diu on és el més proper, li acostes el codi QR, t'hi enfiles i quan arribes a destí el deixes on et peta, ni que sigui al mig del pas. No cal dir que van per la vorera quan els sembla i molt sovint dos en un patinet, parelles o mare i fill. A París conviuen, no s’enfaden, ho porten bé. De les prohibicions absurdes ningú en fa cas. De les raonables, tothom.