Els rics també ploren

L’economia mundial s’alenteix. Els principals indicadors macroeconòmics no detecten una crisi imminent però si el fre d’una recuperació que ja era summament feble. El fantasma de les bombolles recorre els mercats provocant sonors alts i baixos. L’economia no aconsegueix, en definitiva, recuperar la seva base principal: la confiança, de manera que la incertesa segueix present. Malgrat que els populismes s’aferrin a raons de tipus localista, hi comença a haver un consens general en què l’actual frenada té un culpable amb nom i cognoms: Donald Trump i les seves diverses guerres comercials en marxa. Al final, com demostra el seu últim gir argumental en el tema del mur de Mèxic, que diu ara que pagarà amb els beneficis del nou tractat comercial, estem davant d’un pur i simple proteccionista que s’ha servit de les víctimes de la globalització per imposar un tancament de fronteres històric als Estats Units. La seva batalla amb la Xina, per exemple, no ha fet més que tancar el principal mercat mundial a les seves principals multinacionals capdavanteres, com Apple, amb les quals manté una guerra soterrada perquè torni a fabricar a terra americà. Perquè el que pretén Trump no és que els xinesos no exportin als Estats Units sinó que les multinacionals nord-americanes no fabriquin a la Xina. És un proteccionisme 2.0 que només porta a tancar mercats, pas previ a tancar fronteres i preludi d’un tancament mental. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Contràriament al que pensa l’esquerra dogmàtica, que els rics siguin una classe social no assegura que actuïn concertadament, exactament igual que passa entre la classe treballadora. La resposta a la crisi financera del 2008 la va imposar l’ala radical del capital. Atemorida pels països emergents i devorada per una cobdícia sense límits va optar perquè la crisi la paguessin els endeutats i concretament els endeutats de la classe mitjana. Per això es van acarnissar amb Grècia. Però hi ha grecs repartits per tot el món. No tot el capital veia igual les coses. Hi havia partidaris de renovar un pacte social com el posterior a la Segona Guerra Mundial, per repartir les penúries i revertir el cicle. Llegiu, per exemple, els documents del Fòrum de Davos i veureu que un altre capitalisme és possible. Però va guanyar l’ala dura, als que els era igual que el repartiment desigual de la crisi es carregués la classe mitjana i polaritzés les societats com als inicis del segle XX. I en aquest caos van donar pista a això que van anomenar un “Podem de dretes” i aquí el tenim governant els Estats Units i Andalusia. 

A mesura que es vegi que aquesta fórmula és molt mal negoci, el capital intel·ligent recuperarà capacitat d’imposar la seva agenda. Trump està sent un molt mal negoci. No genera confiança, no és previsible, com li agradava dir al malaguanyat José Manuel Lara. I els seus constants embolics són a la base de l’actual frenada de l’economia. D’igual manera que a una part del capital li sona a xinès el programa de Vox que ha contaminat els primers passos del govern de PP i Ciutadans. La tristesa va per barris, però de vegades els rics, alguns, també ploren pels seus errors.