Anar al contingut

Al contraatac

¿Tornar als 90?

¿Tornar als 90?

Ana Pastor

Ha passat molt temps des dels anys 90 i sens dubte Espanya avui sembla un altre país, millor, més obert, més tolerant i també més conscient del que ens juguem si permetem una tornada enrere

Va deixar reposar les mans sobre els genolls. I va agafar aire per continuar. La Virginia mai havia parlat públicament de la ferida tan profunda que ETA li va fer aquell maleït mes d’octubre del 1991. Ho explica amb dolçor, però asseguda amb ella a la sala d’estar vaig poder sentir la tristesa antiga que sembla acompanyar-la des d’aleshores. La Virginia és la germana d’Irene Villa i la filla de la María Jesús que aquell dia anaven juntes a l’escola en un cotxe que ETA va rebentar amb una bomba a Madrid. Van sobreviure. Van concentrar tota la seva energia a tirar endavant. I van redoblar la seva aposta per la vida després perdonant i negant-se a admetre el rancor en les seves vides.

Però la Virginia no va poder. No anava al cotxe, però ETA ha deixat en ella marques díifícils d’esborrar. “Tothom al meu voltant volia que jo tingués una vida normal. Però jo no tenia una vida normal, perquè abans de l’atemptat vivia amb la meva mare i amb la meva germana a casa i de sobte elles no estaven. I ni tan sols sabia si tindria mare i germana una altra vegada”. Quan la Irene i la María Jesús escolten això ploren. I li demanen que perdoni per no deixar aquest protagonisme a ETA. La conversa entre les tres dones discorre entre llàgrimes, abraçades i rialles. Perquè això cap d’elles ho ha perdut.

És un dels moments més emocionants que hem viscut en la nova temporada de ‘Dónde estabas entonces’ que comença a emetre’s des de dijous a La Sexta. Ha passat molt temps des dels anys 90 i sens dubte Espanya avui sembla un altre país. En alguns aspectes hem anat cap enrere (com la mordassa a l’humor), però val la pena detenir-se en assenyalar també els canvis positius. ETA ha deixat de matar. La societat espanyola va plantar cara al terror i va vèncer després de molt sofriment i de molta sang. Espanya en els 90 era un país on les dones eren assassinades sota l’epígraf social i mediàtic de “la vaig matar perquè era meva” o el “crim passional”.

A l’Espanya del 2019 assumim que assassinar una dona és violència de gènere i que no és un problema de l’àmbit privat, sinó que ens concerneix a tots. A l’Espanya dels 90 teníem Jesús Gil en la política, un personatge a qui, a més, li reien les gràcies quan deia que no fitxava un determinat jugador de futbol perquè li havien dit que era “maricon” o que no pujava a un cotxe per si el seu amo, d’esquerres, li contagiava la sida. A l’Espanya del 2019 homes i dones poden casar-se amb qui desitgin gràcies a la llei del matrimoni igualitari. Avui, Espanya, malgrat els reptes i problemes que té sobre la taula, és un país millor, més obert, més tolerant i també més conscient del que ens juguem si permetem una tornada enrere.