Demanem al cine que es retorci

¿Ens estem tornant conservadors amb el cine? Fa uns dies vaig veure ‘Border’, pel·lícula sueca que s’estrena aquest divendres, i vaig entrar en pànic. No la vaig veure venir i em va impactar. Si vaig entrar en pànic no va ser perquè em fes por, tot i que és obvi que hi ha terror. El que em va fer por és pensar que no es fan gaires pel·lícules així. O més ben dit que poques pel·lícules així transcendeixen el marginal (entès com el gestat al marge, de forma absolutament independent) i depassen el minoritari... i sembla que no ens importa gaire.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sincerament, em preocupa acostumar-me que tot estigui més o menys bé, però que sigui el de sempre, a pensar o respondre automàticament “no està malament, però m’és bastant igual”. Basada en un relat de John Ajvide Lindqvist, autor de la novel·la que va inspirar ‘Deixa’m entrar’ (2008), ‘Border’ és una raresa beneïda. És original. Va per lliure. No té por de res. No tem trencar límits estètics, no tem caure en el ridícul, no tem submergir-se en temes que molts cineastes no toquen ni amb un pal, no tem entrar en jardins (reals i metafòrics) dels quals és difícil sortir, no tem creuar sense ornaments realitat i fantasia, no tem dinamitar els gèneres. És una pel·lícula que es retorça, que es trenca i es recompon, que desafia, que sacseja.

Per la seva naturalesa, ‘Border’ ni sortirà amb dues-centes còpies ni trencarà la taquilla, però s’estrena. I, més important, ha fet cert soroll. El premi Un Certain Regard a Cannes, les quatre nominacions als Premis del Cine Europeu (EFA) i haver sigut seleccionada per l’acadèmia sueca per representar el seu país als Oscar (tot i que ja no estigui entre les precandidates) han cridat l’atenció. Això és boníssim, com ho va ser que fa tres anys ‘Toni Erdmann’ (2016), una pel·lícula realment raríssima, trenqués (encara amb més força que ‘Borden’, ja que es va parlar fins i tot de ‘remake’ nord-americà) la closca del minoritari. I és boníssim perquè ens recorda amb un altaveu una mica més potent que el cine no pot, no deu, ser tan conservador, que ha de continuar provant-se i embogint... i que nosaltres hem de continuar demanant-l’hi i facilitant-l’hi.