Anar al contingut

LA RODA

Les meves morts

Anna Mas Talens

Les meves morts

Ricard Ustrell

La vida no és res més que una preparació cap a la mort o, dit d'una altra manera, una constant reflexió de l'absència

Fins ara he après molt poques coses estables. Les bàsiques, sí, però sempre penso que podria fer-les millor. Amb el menjar, per exemple, em costa especialitzar-me, m’agrada massa tot, i amb el caminar, sempre marco, com les agulles del rellotge, les dues menys deu. Tot és millorable. Però parlar del que un realment aprèn, del que et fa ser com ets, són els altres, i molt sovint això implica parlar dels que ja no hi són. 

Aquests dies els morts tornen a estar present d'una forma especialment activa. A la meva família hem vist la mort de formes llargues i cruels i d’altres d’inesperades, com molta gent. El mite que l’envolta és el que sempre menys m’ha interessat, perquè no em sembla que solucioni res, és una distracció com una altra. El que realment em preocupa és l’angoixa i la por que provoca als del meu voltant i a mi mateix.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Segurament les experiències ens van marcar molt. Cadascun les viu com pot, i totes les formes són respectables. Però a mi em va ajudar entendre que per viure calia considerar la mort una inevitable condició de l’existència humana. Vaig discrepar completament de Punset quan el 2010 va dir que no podia afirmar que moriria perquè la ciència no ho demostrava. Parlar només de ciència, sense tenir en compte la consciència, que ens determina, que ens dona certeses, és negar en part la nostra pròpia existència. La vida no és altra cosa que una preparació cap a la mort o, dit d’una altra manera, una constant reflexió de l’absència.

Viure la pròpia mort

Els filòsofs s’han preocupat d’estudiar-la de moltes formes. Sigmund Freud concloïa que no es pot viure la pròpia mort. I quan arriben aquestes dates és quan més penso en aquesta frase. Penso en tots els familiars, amics, germans d’amics, que no han pogut viure la seva mort. Perquè és aleshores quan entendrien el significat de la vida, que se simplificaria en preguntar-se: ¿Has viscut amb por o amb amor? Alguns somriurien, d’altres s’emocionarien, però tots respondrien amb un rotund: Amor. L’anhel de la vida.