Eleccions a Israel: un plebiscit al llegat de Netanyahu

L’arena política israeliana és un ecosistema complicat de navegar. El sistema electoral del país obliga que governi una coalició, encapçalada per un home fort amb una personalitat que sol reflectir la mateixa evolució del país. L’avui primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha donat mostres de destresa política: va desaparèixer en dues ocasions de l’escena pública per després tornar amb més puixança que mai. La seva ambició més gran és superar en mandat, o en llegat, David Ben-Gurion. Ha après a controlar els temps polítics. Fa pocs dies va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades. Una decisió sobtada però rebuda amb normalitat: cap govern israelià ha acabat un mandat de quatre anys des de 1988.

Amenaçat per la justícia

El Govern en coalició va sortir a l’abisme quan l’antic ministre de defensa, Avigdor Lieberman, va decidir abandonar el seu lloc. Bibi semblava haver esquivat aquesta crisi –i altres d’anteriors. La justícia encara no amenaçava la seva supervivència. Pengen sobre el seu cap càrrecs criminals per suborn, frau i abús de confiança. El fiscal general hauria de decidir a la primavera –abans o després de les eleccions– si serà processat. Una victòria espectacular a les urnes enviaria un fort senyal que el cap de Govern compta, independentment de les acusacions, amb el recolzament del poble. Tot i que sembli poc probable, el tret pot també sortir-li per la culata, bé si s’accelera el procés judicial, bé si és processat i no tots els seus aliats accepten participar en la coalició governant.

Tot i que les enquestes a Israel no tenen una enorme fiabilitat, apunten –i pocs ho dubten– que Netanyahu aconseguirà un triomf capital. Malgrat la vergonya que un mandatari sigui acusat de corrupció (no sense precedents: vegeu el cas d’Ehud Olmert), molts israelians consideren que cap dels oponents de Netanyahu està qualificat per ser primer ministre. Ell mateix es va ocupar d’inaugurar la campanya electoral recordant els ‘grans èxits’ del seu govern sortint en matèria de relacions exteriors, economia i, evidentment, seguretat.

Agafant el relleu de Lieberman, Netanyahu ha enllustrat aquestes setmanes les seves credencials de falcó. Com a flamant ministre de Defensa, va desviar l’atenció del públic i els mitjans tant de la situació a Gaza com dels seus problemes polítics i legals, amb una campanya al nord del país contra túnels excavats per Hezbol·là. Les fortes represàlies adoptades davant una escalada de violència a Cisjordània van avivar la sensació d’inestabilitat. Fa un mes, Bibi afirmava que no era el moment d’eleccions en vista de les amenaces a la seguretat. La decisió de Donald Trump (que necessita Bibi per vendre el seu ‘acord del segle’) de retirar les forces de Síria va exposar l’artifici, una cosa que la cita electoral confirma.

Va ser una ja familiar disputa entorn de la llei d’allistament dels ultraortodoxes, al nucli de les divisions en el si de la societat israeliana, la que va donar mastegada l’excusa tant per convocar eleccions com per assenyalar amb el dit bocs expiatoris a dreta i esquerra. Netanyahu no s’acontenta amb dimonitzar els palestins, sinó que ha basat gran part de la seva estratègia a vilipendiar qualsevol contrari.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Com a escorpí rodejat, l’objectiu no és només frenar la influència dels mitjans crítics i altres forces liberals, sinó també qüestionar la tasca d’institucions de l’Estat com ara els tribunals i la policia. Bufar i fer ampolles si tenim en compte el desolador estat en què es troben els denominats ‘esquerra’ i ‘liberals’, incapaços d’articular una actitud coherent en els àmbits en què més han de dir: el conflicte amb els palestins, de costat i un altre de la Línia Verda, i la cada vegada més gran desigualtat que s’acarnissa amb diferències ètniques, però que també divideix els jueus israelians.

A la línia de Ben-Gurion

Igual com passa amb la data, les eleccions giraran gairebé exclusivament entorn de la figura de Netanyahu. O més aviat al voltant del seu llegat. Netanyahu no amaga que anhela completar l’Israel que Ben-Gurion va començar a construir sobre tres pilars: potència militar, econòmica i diplomàtica. De moment, ha aconseguit donar forma a un govern d’extrema dreta que ha trencat el tabú de formalitzar el país com a estat nació jueu en el qual els palestins són, per llei, ciutadans de segona classe. Queda per veure si Amos Oz tenia raó o no quan va afirmar que Netanyahu era el líder més antisionista que havia tingut Israel