Estiu, hivern, tardor

Estic escrivint i alço el cap per veure com les hores són derrotades per la fosca. La tardor ja m’havia avisat. Arriba el temps que la llum no pot cantar victòria, que era una amiga que se n’ha anat.

L’hivern és molt astut, a vegades avança a petites passes, a vegades de cop, i les botigues corren a encendre els llums quan cauen quatre gotes per si algú vol refugiar-s'hi... i mira els aparadors i qui sap si...

L’hivern, a vegades, també és molt astut i s’allarga o s’escurça, ningú sap què decidirà: ¿he d’agafar el paraigua, o potser la bufanda? No vull ser malpensat, però aquesta incertesa és una astúcia del temps que col·labora amb el comerç. Els paraigües s’han de perdre. Podem ser de dretes o d’esquerres, però donar llibertat als paraigües em sembla un deure universal.

A mi m’agrada la tardor, més que l’hivern, perquè amb l’hivern no es pot dialogar. Té massa força i mai se sap si pot tenir un rampell agressiu. Són molts els paraigües que se’ns fiquen entre les cames i ens fan ensopegar, i d’altres desapareixen sense haver-nos avisat. En canvi, la tardor, que és femenina, em pot acariciar i em porta un sol-solet que és una delícia amb la qual m’agrada festejar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El vespre ens fa veure, de cop, que ha vingut la tardor i que pensa acompanyar-nos una temporada i ens hem de preparar. És cert que hi ha tardors benignes que acaricien un airet que vol convèncer el fred que encara no és el temps de les bufandes ni de les agressives esgarrifances.

Amb l’hivern això no passa. Té massa força i mai se sap si pot tenir agressius rampells. La tardor a ciutat a vegades ens porta un solet i un banc per poder seure i mirar el color d’una posta de sol que se’n va al seu cau de l’horitzó sense haver-nos fet cap mal.