Teoria de la senyora Singer

L’univers s’expandeix constantment, però com diria la mare d’Alvy Singer, a Annie Hall, "això no és assumpte teu, Brooklyn és aquí i Brooklyn no s’expandeix!". Alvy està preocupat i deprimit perquè "l’univers ho és tot i, si s’expandeix, algun dia explotarà i això serà el final de tot". Stephen Hawking no va visitar aquest final sinó el començament i ens va dir que si anéssim enrere, com qui fa anar el comandament de la tele i rebobina, l’univers es contrauria de tal manera que el reduiríem, com qui diu, al no-res, que és com era tot abans de res i que pot ser que sigui el final previst per Alvy Singer. 

Mentrestant, però, Brooklyn no explota i tampoc no hem explotat tots plegats, tot i que n’hi ha uns quants que han fet i fan tot el possible perquè així sigui. Parlava de Hawking perquè ha estat un dels que s’ha fusionat amb l’univers, com Montserrat Caballé, que ara canta al cel –segons els cursis– amb Freddie Mercury, que ara ressuscita a la Terra, amb la seva rapsòdia bohèmia. També van morir Aznavour (que-trista-és-venècia-si-tu-no-hi-ets) i uns quants xefs, com Bocuse o Robuchon. Però parlem de vius, com ara Kirk Douglas (102) i la reina d’Anglaterra (92), que no moriran mai, i que confirmen la teoria que no tot està perdut, en aquest univers que tendeix al desastre, l’ambiental i el polític.

Aquest 2018, entre els vius, ha triomfat la "sororitat", que és una manera sonora d’explicar l’efervescència d’un moviment feminista renovat que es va fer carn el 8-M, en una demostració de dignitat per cridar que ja n’hi ha prou i que vivim la decadència de l’imperi del mascle, tot i que, com en tota decadència, els cops de cua del drac són terribles i tràgics. El diccionari Oxford ha triat "tòxic" com a paraula de l’any, i certament vivim en un món farcit de toxines, que és continuen dient "fake news" i que són com els Protocols dels savis de Sió, però en format modern. S’expandeixen entre els vius i entre els morts. L’exemple més proper és aquesta fixació per voler dibuixar un panorama bèl·lic a Catalunya, fruit de la tossuderia dels que voldrien implantar un 155 etern, que és una manera ben galdosa de carregar-se la Constitució que tant defensen. O d’engiponar (els sastres del TS) amb un vestit de rebel·lió el que va ser, més o menys maldestra, una acció política. A l’altre costat, la ingenuïtat republicana i la sensació que s’expandeix la idea que viuen en una galàxia llunyana. I la ferida lacerant dels presos, això sí, i la llosa enorme que ens caurà al damunt quan comenci el judici. "Malamente", que diria Rosalía, aquesta noia de Sant Esteve Sesrovires que fa "tra,tra" i que triomfa aquí i a Brooklyn. 

Va arribar el VAR

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La gran notícia del 2018 ha estat la introducció del VAR, que és aquell sistema que serveix per revisar les jugades. Més que no pas l’acrònim, el que triomfa és el gest. El gest de "fer un VAR", que consisteix a moure els braços de tal manera que es dibuixa una televisió imaginària on la veritat acaba triomfant. Poder anar enrere, contemplar el món com és (i no com voldríem que fos o com voldríem fer veure que és) i certificar la pura certesa de les coses. Hauríem de revisar moltes jugades, aquest any, i fer com fa Cristina Tardáguila, la guanyadora del Premi El Periódico, que es dedica a confrontar la realitat amb les mentides. No és que es multipliquin les falsedats. És que la veritat fa nosa. 

Ho certifiquen Trump i Bolsonaro i Salvini i Putin i tots els feixistes que, aquests sí, s’expandeixen a cor què vols, fins que algun dia tot exploti i sigui el final de tot, des del Brexit als "gillets jaunes", des dels tres graus d’escalfor del planeta l’any 2100 fins a la Intel·ligència Artificial o l’exhumació espiritual (i vés a saber si material) de Franco. Però bé. Brooklyn, i qui diu Brooklyn diu aquest país on som, continua aquí i per ara resisteix, com diria la senyora Singer. O com escrivia Neil Simon, que surt en aquesta pàgina perquè també va morir el 2018, "tinc uns quants problemes amb la meva vida, però viure és el millor que s’han empescat des del no-res".