Nadal al pessebre català

El suec Gunnar Ericsson va morir la nit de Nadal. Va ser fa cinc anys. En tenia 94. Empresari i diputat del centredretà Partit Liberal, Ericsson va presidir el comitè d’enllaç del COI per alsJocs Olímpics de Barcelona.

La capital catalana no ha viscut en els últims cent anys un episodi de compromís i orgull col·lectius equiparable al del 1992. Els JOCS OLÍMPICS JOCS OLÍMPICS van tenir un impacte econòmic directe i indirecte de 2,8 bilions de pessetes (31.500 milions d’euros d’avui). Una quantitat colossal sobre la porció pública de la qual Maragall, Abad i el difunt Roldán van exercir un control ferri. Un quart de segle després, no pesa cap notícia de manefleria sobre seu.

El del 1992 va ser un episodi feliç i cohesionador. Convé recordar-ho en temps de fractura. Però la preparació dels Jocs no va ser un oasi. Hi va haver pugnes descarnades pel control del projecte, és a dir, dels seus rèdits econòmics i polítics. Ericsson, llavors ja septuagenari, viatjava a Barcelona de tant en tant per supervisar-ne l’organització. "Les persones es divideixen en dues classes –solia dir–: complicadores i solucionadores. I estem tan amoïnats que tots els primers sobren, tots".

Distensió incerta, fets certs

Notícies relacionades

Gest poc coherent

Plorar de pena

Algunes dades han format en els últims dies un vector que tendeix cap al canvi en el conflicte català. Alto: tendir cap al canvi no significa canviar. Encara no. La distensió és incerta, encara que s’assenta sobre fets certs. Contra els qui a un costat i un altre anunciaven i desitjaven l’apocalipsi, aquest no va arribar el 21-D. Sánchez i Torra van conversar. Els seus seguicis, també. El Consell de Ministres va acordar a Barcelona mesures de pes social (salari mínim, violència masclista) i simbòlic (Companys, Tarradellas). La patronal catalana va reunir les dues parts en un acte multitudinari. Els presos, el tòtem que insufla vida i cohesió al relat independentista després de la trompada amb la realitat, van abandonar la vaga de fam. I Esquerra i el PDECat van deposar el seu rebuig de negociar els Pressupostos de l’Estat.

A Sánchez no l’espanta el risc. Va acceptar l’envit i ha guanyat la mà del 21-D als complicadors integristes de l’independentisme i de la dreta espanyola. Algunes coses tendeixen al canvi. Només hi tendeixen, però els apòstols del com-pitjor-millor no estan radiants d’alegria aquest Nadal.