EDITORIAL

Diàleg: paraules i fets

El president se situa en un punt mitjà entre el tremendisme de l'oposició i l'agitació independentista

L'independentisme ha d'elegir si manté el socialista o obre la porta a la dreta del 155 perpetu

3
Es llegeix en minuts
Diàleg: paraules i fets

No és aventurat afirmar que el Consell de Ministres que es va celebrar aquest divendres a Barcelona Consell de MinistresBarcelona obre una nova fase política a Catalunya i a la resta d’Espanya. En un moment en què la dreta espanyola es rearma en una mena de tripartit (PP, Ciutadans i Vox) en què preval la irresponsabilitat i mà dura cap a Catalunya, i a escassos dies que el judici als líders del procés marqui irremeiablement l’agenda política, Pedro Sánchez ha aprofitat la reunió a Barcelona per proclamar que ha triat potser el camí més difícil: mantenir una posició equidistant entre el tremendisme de la dreta i els seus portaveus mediàtics, que parlen de rendicions, caos i reus de l’independentisme, i la contínua escalada de tensió emotiva i simbòlica de l’independentisme. És evident que el socialista necessita el recolzament independentista per tirar endavant els Pressupostos, però aquesta decisió no sembla merament conjuntural, sinó estratègica.

Sánchez no vol emular Mariano Rajoy: admet que hi ha un problema polític i renega de la nefasta estratègia de judicialització per apostar per un diàleg que fructifiqui en una resposta “amb seguretat jurídica”,cosa que per a Sánchez significa respecte al marc legal. El president del Govern ha aprofitat la cita de Barcelona per anunciar que està disposat a fer la batalla a l’independentisme en el terreny dels símbols. Així es pot entendre la decisió de batejar l’aeroport del Prat com a Josep Tarradellas i l’aprovació d’una declaració que rebutja i condemna el consell de guerra durant el franquisme a l’expresident Companys, un pas cap a l’anul·lació de la seva sentència de mort, per a la qual cosa es requereix una llei. El Consell de Ministres també va aprovar destinar 112 milions a millorar les carreteres catalanes i les ja anunciades pujades del salari mínim interprofessional i la del sou dels empleats públics.

Amb multitudinàries manifestacions als carrers i la previsible repulsa de l’independentisme més radical a l’aposta pel diàleg (des de la CUP a JxCAT), el Govern va restar importància a les decisions del Consell de Ministres (va caure especialment malament el canvi de nom de l’aeroport, decidit sense consulta prèvia) i va exigir un diàleg efectiu.  La necessitat de marcar perfil no oculta la disjuntiva en la qual es troben el Govern català i els partits que li donen recolzament, en especial ERC i PDECat. Si deixen caure el Govern de Sánchez a Madrid (els Pressupostos en són la clau), és molt probable que en poc temps governi Espanya el tripartit PP-Cs-Vox, que advoca a favor de l’aplicació permanent de l’article 155 a Catalunya. Si recolzen l’Executiu espanyol i li donen oxigen en ple judici dels líders del procés,  s’enfrontaran amb el carrer independentista, que viu ancorat en el somieig del suposat mandat democràtic de l’1-O, i amb els apòstols del ‘com pitjor, millor’, molt nombrosos a Barcelona i a Waterloo. En aquest sentit, les manifestacions d’aquest divendres són un missatge de repulsa tant al Govern espanyol com a la línia més propensa al diàleg a les files sobiranistes.

Les manifestacions i protestes no van sembrar el temut caos a Barcelona, en gran manera perquè la població va reduir al màxim els desplaçaments i va evitar les zones conflictives. Els CDR no van impedir la celebració del Consell de Ministres, però sí que hi va haver talls de carreteres i incidents i enfrontaments entre els manifestants i els Mossos d’Esquadra, que es van saldar amb 12 detinguts i desenes de ferits. Que el Consell de Ministres necessiti un espectacular desplegament policial per reunir-se a Barcelona no pot considerar-se una jornada normal i pacífica.  Però almenys l’acció dels CDR no va marcar el pols polític. Aquest pols està en mans de Sánchez i els líders independentistes. El primer ha d’avançar en un diàleg real i resistir l’assetjament de la dreta i dels barons del PSOE, que temen córrer la mateixa sort que Susana Díaz. Els segons, han de decidir si obren la porta a la dreta i el seu 155 perpetu. Toca no només parlar de diàleg, sinó exercir-lo amb fets.