L'obstinació de Sánchez

La determinació en política acostuma a tenir recompensa. A Pedro Sánchez cal reconèixer-li obstinació i fe en la seva estratègia, tot i que confiar-ho tot al que facin els independentistes sembla suïcida. La continuïtat de la legislatura depèn que aconsegueixi aprovar els pressupostos, inviables sense el recolzament d’ERC i PDECat. En cas contrari, eleccions a la tardor o fins i tot abans, havent perdut aquell moment dolç que li oferia les enquestes, al setembre, poc després d’arribar al Govern.

La reunió del Consell de Ministres a Barcelona, prevista des de fa dos mesos, tenia per objectiu assegurar que el clima amb el Govern li permetria tirar endavant els comptes. Però des de la pintoresca trobada amb Quim Torra a la Moncloa, el juliol passat, aquesta relació no ha fet més que esquerdar-se fins a gairebé la ruptura. El problema és que l’independentisme es nega a acceptar que el referèndum de secessió no és possible i que tampoc està en mans del Govern espanyol excarcerar els seus líders o canviar el rumb del judici al procés. Si hi afegim la radicalitat discursiva del president, animant els CDR a estrènyer als carrers, les seves referències a la via eslovena o al paper dels Mossos com a policia política, l’estratègia de Sánchez semblava condemnada al precipici. Les alarmes vermelles es van encendre quan el Govern va donar a entendre que anava a posar-se al capdavant de la protesta contra la cita a Barcelona al qualificar-la de “provocació”.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però al final pot ser que el líder socialista surti més enfortit que debilitat d’aquests dos dies. Per començar, la reunió amb Torra no ha sigut a la Generalitat, al balcó de la qual hi ha una pancarta amb llaç groc que exigeix “llibertat presos polítics i exiliats”. Sánchez no podia creuar aquest llindar sense que el cel de la política espanyola li caigués a sobre. En segon lloc, no hi ha hagut res semblat a una cimera entre governs que hagués convertit la trobada en cap altra cosa, tal com es disposava a fabricar la maquinària propagandística nacionalista. Que Torra, encara que els seus desitjos inicials eren d’altres, hagi finalment acceptat reunir-se amb Sánchez només s’explica per la seva debilitat. No només li falta estratègia sinó també autoritat entre els seus. Finalment, l’ampli dispositiu policial hauria de garantir que la imatge de Barcelona no sigui apocalíptica. El Govern també arrisca molt si perd el control de l’ordre públic i la seguretat.

Sense millor alternativa, el president no podia rebutjar una trobada que hagués enterrat definitivament la fase del diàleg. Millor el recurs a la queixa, al lament per la falta de resposta a les seves reivindicacions, que el salt al buit. D’altra banda, Sánchez s’apunta un punt, tot i que pot ser efímer, perquè es tractad’un diàleg de sords subjectes a un filferro. Al líder socialista la seva aposta obstinada pel diàleg li pot donar fruits si com sembla tant ERC com PDECat s’obren ara a parlar dels comptes del 2019 al Congrés malgrat les seves reiterades negatives. El que abans-d’ahir semblava impossible, ara ja no ho és. La por del buit produeix aquests miracles.