El joc dels disbarats

Fa un any, a la vigília de les eleccions del 21-D, l’article 155 era vigent i la Generalitat estava intervinguda. Era la constatació del fracàs de la política. Un any després, restaurats els ponts del diàleg, assistim a un autèntic joc dels disbarats: ara el problema és la celebració d’un Consell de Ministres a Barcelona i la mà estesa del president Sánchez al president Torra. El despropòsit és comparable a aquell episodi que protagonitzen en un tren dos despistats en el monòleg de Joan Capri 'De Madrid a Barcelona en tercera'. Un despistat pregunta a l’altre: “¿Quina hora és?”. “Dimarts”, respon l’interpel·lat. “Així he de baixar en la pròxima estació”, replica el primer.

Ha estat Jordi Sànchez, des de la presó de Lledoners, qui ha posat un xic de seny en les files independentistes: ha animat Torra “a crear les condicions” per facilitar la trobada, ha recordat que el diàleg no pot ser mai considerat com una expressió de feblesa i que és compatible amb una mobilització pacífica. Val a dir que es tracta d’una obvietat que xoca amb aquelles veus que qualificaven de provocació la reunió ministerial a Barcelona.

Sí, el joc dels disbarats: amb la llibertat d'expressió i de manifestació com a bandera, es pot tallar 15 hores una autopista i es qüestiona que el Govern que representa tots els ciutadans espanyols –també els catalans– es pugui reunir a Barcelona. Sí, el joc dels disbarats: es posa contra les cordes el president espanyol que manté oberta la via de la distensió i es donen arguments als Casado i Rivera de torn que reclamen que s’activi de nou l’article 155 de la Constitució, que es recentralitzin competències, que es reformi la llei electoral per frenar la representació dels partits nacionalistes o, fins i tot, que se’ls il·legalitzi. Només des de la política del “com pitjor vagi, millor”, dissenyada des de la comoditat que ofereix l’anomenat espai lliure de Brussel·les, es poden atiar la “via eslovena” (Torra) i afirmar que el seu cost “serà dramàtic” (Comín).

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Mentrestant, l’autèntic drama és aquest joc dels disbarats. Primer per a aquells polítics que són a la presó –quatre d’ells en vaga de fam– i que veuen com la temeritat d’alguns dels seus companys de viatge torpedina la seva estratègia de defensa. I segon, per al conjunt dels catalans –independentistes, constitucionalistes o migpensionistes– que temen un cop de timó en la política espanyola en el qual, de camí cap a la independència, acabem perdent l’autonomia.

No és una casualitat que hagi sigut Jordi Sànchez –un dirigent d'una llarga trajectòria social i política– qui hagi posat una mica de sentit comú enmig de tanta desmesura. El problema de fons, com va escriure Gaziel al febrer de 1936, és la inexperiència dels nostres líders polítics; a Catalunya i al conjunt d’Espanya: “Aquests homes, improvisats gairebé tots ells en les feines de la governació estatal, van cometre molts errors, van tenir alguns encerts, i comptat i debatut es van portar com el que eren: com uns aprenents. El país, és clar, en va haver de pagar l'aprenentatge”. Una mica de professionalitat, si us plau.