Anar al contingut

Al contraatac

La salut és el que importa

La salut és el que importa

Carles Francino

Les grans corporacions i els xarlatans de les pseudociències saben que les nostres dades personals i la nostra salut són el seu negoci

Fa dos anys que vaig deixar de córrer i jugar a futbol per culpa d’un genoll traïdor; l’aliança entre meniscos fets malbé, cartílag en retirada i artrosi reumàtica va tenir l’impacte d’un cop d’Estat. Va caure el govern, tot i que puc anar en bici, o sigui que no em queixo del tot; les dues rodes també són democràtiques. Però m’assalta una enveja sana –¿existeix això?– cada vegada que algú es calça les vambes i es llança a devorar quilòmetres com si demà s’acabés el món.

Aquest diumenge a Oriola més de 4.000 persones han participat en una carrera que no tenia res de protocol·lària: es tractava de recaptar diners per poder investigar més a fons el càncer de pàncrees, un dels més agressius que existeixen i al qual, no obstant, amb prou feines es dedica una ínfima part de les inversions.

Falta d’inversions en ciència

María Dolores, una dona presumida i rocosa, em va explicar l’altre dia a la ràdio que cada matí a l’aixecar-se tarda uns minuts a recordar que conviu amb aquest molest company, però que es va acostumant. La pena és que la seva amiga Mamen, la caparruda que es va entossudir a batre el rècord d’inscripcions per a aquesta carrera, ja no pot acostumar-se a res; ni tampoc acompanyar-la ("era ella –lamenta María Dolores- la que estava sempre a primera fila") perquè va morir fa tres setmanes.

Tal com m’ho va explicar, jo em vaig quedar pensant en la quantitat d’iniciatives solidàries, com la d’Oriola, que clapegen el nostre paisatge social i que transmeten almenys dos missatges: la fortalesa altruista de la societat civil d’una banda, però també la debilitat –o la insuficiència, o la incompetència– a l’hora d’assignar a la ciència els recursos que necessita. I sobretot em va assaltar la certesa que la salut és, amb massa freqüència, un pur negoci. Hi ha qui parla de clients, no de pacients; i així ens va.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’episodi que explica Bob Pop (Roberto Enríquez) en la segona entrega dels seus diaris resulta demolidor. L’agut i provocador company de fatigues d’Andreu Buenafuente  revela que pateix esclerosi múltiple des de fa anys i detalla una perversa connexió entre l’hospital públic que l’atén, la mútua privada de la qual forma part i el seu propi banc, que va desembocar en la trucada d’una comercial preguntant: "¿No voldria vostè alguna assegurança per a malaltia de llarga durada?".

Blanc i en ampolla. Això ho saben les grans corporacions (bancs i farmacèutiques inclosos) i també els xarlatans de les pseudociències. És clar que esborraria de cop la meva indignació –o almenys la rebaixaria notablement– si m’oferissin una sortida airosa per al meu malmès genoll. ¿Sabeu d’algú?