La nostra moda és el nostre hijab

Aquests últims dies s’han unit una sèrie de notícies si més no interessants: una mare s’ha queixat perquè a la seva filla li han prohibit anar amb hijab a l’escola; una dona es volia augmentar els pits, n’ha comprat uns de ‘segon ús’ més barats i ha acabat amb una infecció que gairebé li costa la vida; a Podem, una de les candidates a les primàries per a l’eleccions europees ha aparegut amb hijab i, finalment, cada dia més joves acudeixen a les clíniques de cirurgia plàstica per assemblar-se a les seves ‘selfies’ retocadescirurgia plàstica‘selfies’ retocades.

Aquestes notícies, totes ubicades al nostre país, estan unides per una característica: parlen de la imposició de criteris estètics a les dones. Entrat el segle XXI, les dones occidentals seguim sotmeses a determinades exigències estètiques –cirurgia i vel, dues cares de la mateixa moneda– cosa que ens converteix en la imatge de la submissió a una imposició ideològica que ens considera culpables pel simple fet de ser dones. En el fons tot és un dogma de fe, ja sigui en el capitalisme o en les religions.

Fa poc, Mimunt Hamido va desencadenar la polèmica en una carta dirigida a Podem. L’activista de Melilla acusava la formació morada d’enarborar l’emblema del feminisme i, al mateix temps, de perpetuar la imatge de la dona sotmesa, permetent que una de les representants en la seva llista a les pròximes europees portés hijab. La també activista egípcia Mona Eltahawy, al llibre 'El himen y el hiyab', qüestiona el fet que “els occidentals callen només per respecte a les cultures estrangeres, recolzant els elements més conservadors d’aquestes cultures”; mentrestant no ens quedem callats quan, per exemple, veiem un crucifix a les parets de les nostres escoles. És més, acceptem amb respecte multicultural el seu Ramadà i ens sembla ridícul no menjar carn per Setmana Santa.

No li falta raó a Eltahawy. El bonisme de certa esquerra obliga a respectar un hijab amb l’objecte d’una cultura que no respecta les dones, mentre aquesta mateixa esquerra critica, amb raó, la submissió de la dona a Occident a segons quins cànons estètics opressors. I ni dir que no li hem de tolerar a l’imam el que no li tolerem a un capellà.

Sembla clar que, d’una banda, el hijab –i altres versions de com cobrir la dona musulmana–, i, per una altra, l’estètica occidental –corporal o de vestimenta– provenen del mateix mecanisme, i ens porten al mateix pensament: ¿Qui mana aquí? I per a les dues la resposta és la mateixa: els homes. No en va, les dues vestimentes i actituds neixen de la ideologia –religiosa o de mercat– que reivindica que el cos de les dones està, únicament i exclusivament, pensat per complaure els homes; ja sigui deixant-lo només per a gaudi dels ulls del marit, i per això les cobreixen, o mostrant-ho als ulls de tots com una possessió que no estan disposats a compartir.

Pensament opressor

Les dues actituds parteixen del convenciment que les dones teniml’obligació d’agradar. En totes dues la imatge preval per davant de la felicitat. En totes dues, el hijab i les faldilles estretes o els pits operats, són dues cares de la mateixa moneda, per a les quals no val la llibertat de decidir, tot i que ens la venguin com a tal, perquè en realitat es tracta del control del cos de les dones i la seva submissió al desig masculí.

Però hem d’estar alerta, ja ho va dir Simone de Beauvoir: “L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits”. Totes aquelles feministes que es creuen que defensen una lliure decisió, sense voler-ho, formen part d’aquest pensament opressor. ¿Com podem acceptar que a favor de la llibertat religiosa alguna esquerra consideri que al nostre país tapar les dones és un moded’apoderament  feminista, quan les religions monoteistes, des de sempre, s’han dedicat a ofegar-nos? O ¿com podem acceptar que d’altres siguin esclaves de dietes i cirurgies per aconseguir l’atracció d’aquests homes?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No podem acceptar l’anterior, com no podem, donant-nos suport en l’àmbit cultural o religiós, respectarl’ablació, les corrides de toros, arribar verges al matrimoni o les baralles de galls. Ens hauríem de plantejar com es formen els desitjos de les dones que ens maquillem, ens posem talons o es tapen el cap amb un hijab. Per aixòens hem de plantar; no podem permetre que la religió o el mercat ens obliguin a portar el que ells vulguin, ni que decideixin sobre la nostra moral, molt menys en els espais públics, i menys encara a les escoles. Hem de posar límits a les tradicions quan aquestes atempten contra els drets humans.

El feminisme només pot ser laic. Ni la religió ni el mercat poden marcar l’agenda de les dones.