Contrareforma 'light'

Pedro Sánchez necessita presentar mesures de caràcter social amb caràcter d’urgència per contrarestar la clatellada a Andalusia i resistir amb 84 diputats l’envit del PP i Ciutadans pel flanc català. Els sindicats, debilitats després d’una llarga crisi econòmica i dues reformes laborals duríssimes (la del PSOE del 2010 i la del PP del 2012), també necessiten guanyar perfil social i reconciliar-se amb el seu públic. Aquesta és la base que explica el preacord que ha assolit el PSOE amb els sindicats CCOO i UGT per reformar parcialment la reforma laboral per la via d’un decret que, oportunament, podria aprovar-se el 21 de desembre en un Consell de Ministres celebrat a Barcelona.

Els socialistes han passat de puntetes sobre el fet que bona part de la precarització del mercat de treball es basa en les mesures que José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar el 2010 (més poder a les ETT, acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, modificació unilateral de les condicions de feina, etc.). Així, el Govern ha optat per atacar directament El paquet de mesures laborals que va aprovar Mariano Rajoy el 2012, quan Espanya estava al caire de l’abisme, que va ser l’estocada final a tots els assoliments aconseguits durant la democràcia en drets laborals. 

Si tenim en compte la suma de les mesures del 2010 i del 2012, la contrareforma laboral que planteja ara Pedro Sánchez, amb la benedicció sindical i l’oposició de la CEOE, és molt light, tot i que sigui molt sexi des del punt de vista de màrqueting electoral. És cert que aborda un tema important per als sindicats, que és la negociació col·lectiva, que apodera els representants dels treballadors com a agents decisius en la negociació de les condicions laborals en les empreses. Però el pacte que es planteja no entra en altres aspectes clau en la precarització del mercat laboral com ho són la flexibilització de l’acomiadament amb una ampliació descomunal de les causes que ho permeten i la reducció de la indemnització als afectats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan es compleixen precisament 30 anys del 14-D, la vaga general de 24 hores que va paralitzar el país en contra de la política econòmica de l’Executiu presidit per Felipe González, s’ha de recordar amb nostàlgia que el que va treure els espanyols al carrer de manera massiva va ser l’oposició al pla d’ocupació juvenil que incloïa un contracte especial amb un salari més baix per a joves de fins a 25 anys. Trenta anys després i amb l’economia amb xifres positives, l’atur juvenil supera el 30% a Espanya, els joves encadenen fins a cinc contractes de mitjana a l’any i encara hi ha 3,4 milions de persones sense ocupació a Espanya, amb una de les taxes més grans de la Unió Europea.

La precarització del mercat laboral no sembla que hagi servit per crear més ocupació, ni per elevar els salaris ni per lluitar contra la desigualtat. Al contrari, la pèrdua de la millora de les expectatives de vida ha sigut el detonador del malestar social. La diferència és que fa 30 anys es manifestava al carrer, i ara, en el populisme en les urnes.